Actualitat

Us proposem diferents activitats pensades per fer en família segons l’edat del infant, dins de casa o a l’aire lliure. N’hi ha de gratuïtes i d’altres que poden suposar una petita inversió. 

Us animem a preguntar als infants què els ve de gust perquè es puguin implicar en l’elecció i l’activitat s’ajusti millor als seus interessos i necessitats.

Activitats que funcionen molt bé en diverses edats (3 – 12 anys) 

• Biblioteca Gabriel García Márquez (Barcelona, Sant Martí). Biblioteca pública premiada com una de les millors biblioteques públiques del món. 
• Parc de la Clariana i Espai de Joc de 0 a 99 anys (Barcelona). Gran espai verd amb tobogans i molts racons per jugar, fins i tot amb jocs de taula. Ubicat al costat de la Plaça de les Glòries. 
• Museu de Ciències Naturals de Granollers. Museu ple de curiositats i fins i tot amb planetari. Entrada gratuïta i tallers o activitats familiars per un cost baix (2-4€).  
• Biblioteca del barri. Cada biblioteca sol tenir un full d’activitats proposades per l’ajuntament, gratuïtes i adreçades a diferents edats. Un munt d’oportunitats per aprendre i gaudir! 

Edat 3 – 6 anys

• Pujar al trenet d’un parc (Sabadell- Can Mercader). Activitat on els més petits poden recórrer el parc pujats als vagons de trens històrics, antics i moderns. Podeu aprofitar per visitar el parc, jugar, veure els peixos i les tortugues i fer una volta en tren (3€).
• Cursa-cros d’infants. Activitat esportiva que es realitza als diferents barris i parcs. Fer esport amb el teu fill/a enforteix el vincle, millora l’autoestima i la confiança i deixa una vivència positiva per al record.  
• Plastilina casera. Amb farina, aigua, oli, sal i unes gotes de colorant alimentari podem fer plastilina casolana pas a pas. Només cal barrejar els ingredients (primer escalfant l’aigua), afegir l’oli, remenar i després incorporar una tassa de farina i mitja de sal. Remenem bé i tindrem una plastilina casolana que ens pot ajudar a relaxar-nos i a concentrar-nos millor.

Edat 6 – 9 anys

• Anar al mirador del Prat i veure els avions sortir o arribar. Veure com aterren i s’enlairen els avions és una activitat lúdica i d’aprenentatge. Podem parlar dels avions i també recordar on hem anat i a on ens agradaria viatjar. 
• Dia d’hotel a casa. Un dia els adults proposem que triïn què voldran esmorzar i els ho preparem i els ho portem al llit, com en un hotel. Un altre dia, ho fan ells per a nosaltres (amb acompanyament), per posar en valor que la cura de la relació és important.

Edat 9 – 12 anys

• Anar a veure els cirerers en flor i amb cireres (per exemple a Sant Climent de Llobregat; Lleida). Fer una passejada pel bosc i els camps d’arbres fruiters per veure les seves flors i com van creixent i madurant els fruits. Ens ajuda a parlar del sector primari, de l’alimentació i de veure com arriben al mercat els aliments que mengem.   
• Crear un logo familiar. Un moment per crear, dibuixar i pintar un logo amb un eslògan que representi a la família. És una activitat per enfortir el vincle i el sentiment de pertinença. També es pot aprofitar per parlar de la història de la família o recordar bons moments. 
• Anar al mirador del Prat i veure els avions sortir o arribar. Veure com aterren i s’enlairen els avions és una activitat lúdica i d’aprenentatge. Podem parlar dels avions i també recordar on hem anat i a on ens agradaria viatjar. 
• Preguntar a diferents familiars com era l’escola quan eren petits. Generar un espai de diàleg entre diferents generacions sempre és ric. No cal ser-hi tots presents, també ho podem fer a través del telèfon o l’ordinador.  
• Neteja d’espais naturals i/o voluntariat mediambiental. Tant a la muntanya com a la platja, és una oportunitat per inculcar valors ecològics, de respecte i estima per la natura i la diversitat d’espècies. Diferents associacions ofereixen iniciatives (per exemple, neteges de platges i boscos): Adenc (Sabadell i Terrassa), Club Natació Barcelona (Barceloneta) o diferents ajuntaments, sobretot els propers a Collserola o al Garraf. 

Fes clic per descarregar el document de “Activitats en família”

Quan som un equip a l’escola 

Participar en projectes col·lectius genera en els infants molts beneficis,  afavoreix el desenvolupament d’habilitats socials, emocionals i cognitives, i incrementa la seva motivació per aprendre i crear.  

Un projecte compartit desperta en l’infant un interès i una motivació fruits de la pertinença, de ser part d’aquest grup amb la importància de tenir un objectiu comú,  i de sentir-se  útil per assolir-lo. 

Som essers socials, i tant el fet de fer en grup com el de construir i crear ens produeix satisfacció. Per tant, quan ajuntem les dues coses en un projecte comunitari tenim la força del grup al servei  de la persona i la força de la persona al servei del grup. D’aquesta manera, s’incentiva la motivació per fer, per aprendre, per crear i per el bé de la comunitat, aspectes que porten a gaudir del que fem i més encara, porta a un sentit de plenitud. 

Quan a l’escola els infants treballen en equip posen en joc una sèrie d’habilitats que seran útils en si mateixes per la projecció a la societat. El fet d’interaccionar amb uns objectius clars a assolir, els donarà eines per a relacionar-se i afavorirà la capacitat d’escoltar i acceptar diferents opinions, de debatre, d’argumentar, de donar valor a les seves idees, d’arribar al consens, de crear conjuntament, d’exposar, de planificar, d’organitzar, capacitat de raonament, el pensament crític… 

Durant el procés, els infants s’enfronten a reptes i aprenen a resoldre dificultats que van sorgint en el procés i assoleixen una actitud cooperativa i no competitiva, aprenent a aprofitar la diferència, la riquesa de cadascú. Descobreixen que el seu paper és important i tenen en compte als altres afavorint el seu compromís. Es fan responsables de la seva tasca incidint directament en la seva autonomia i autoestima. 

Traslladem el concepte “som un equip” a casa 

Un infant coneix què és un equip gràcies a un conte, uns dibuixos o un esport, com pot ser un equip de futbol. Sap que cada jugadora desenvolupa el seu rol i quan la defensa, la davantera i la portera estan al seu lloc pendents de la pilota i de les seves companyes es quan poden fer el gol. 

A partir d’una metàfora propera a l’infant, podem traslladar la idea que “a casa som un equip”. Quan l’infant viu aquesta idea, l’educació en els hàbits i les responsabilitats es converteix en una experiència compartida: se sent implicat en el funcionament de la família i en el seu propi procés educatiu. 

L’infant entén que ens impliquem en el funcionament de la llar perquè l’engranatge funcioni, i cadascú fa el que  li pertoca segons la seva etapa evolutiva. Aquesta idea promou unavivència de construir plegats, de treballar junts per objectius comuns. 

 Això contrasta amb el model en què els infants creixen pensant que els adults fan i ells van demanant i reben.Quan l’infant se sent escoltat, sent que la seva aportació és valorada,  la implicació i la motivació sorgeix de manera natural.  D’aquesta manera creix sent conscient del seu propi procés d’aprenentatge dels seus avenços i dels seus reptes. 

En aquest projecte comú, els adults podem ajudar-los a veure què poden fer , què poden aprendre i què potser podran fer més endavant. 

Alguns exemples poden ser: 

• pintar plegats una paret de l’habitació i decidir-ne el color (entre opcions adequades), 

• portar els bolquers a les escombraries, 

• construir alguna cosa junts, 

• fer una recepta o un receptari, 

• remodelar l’habitació, 

• crear un àlbum familiar, 

• fer un hort o planificar una sortida familiar. 

A la família, compartim i celebrem tant els èxits individuals com els col·lectius, i gaudim del que aconseguim junts. Un dels trets més bonics del treball en equip és la confiança: saber que cadascú farà la seva part i que tothom estarà disposat a donar un cop de mà quan calgui.Francesco Tonucci, pedagog i dibuixant (Italia 1941), al seu llibre “la Ciutat dels infants” i tots els projectes que desenvolupa, fomenta la participació dels infants en la vida pública i  ho fa pensant en dos aspectes: 

• Si fem les ciutats amables per als infants seran més amables per a tothom. 

• Els infants poden fer aportacions (i ho fan quan veuen que hi ha una persona que s’hi interessa). 

Quan l’infant veu que la seva aportació és acollida se sent útil, escoltat, afavoreix la seva autoestima perquè la seva opinió és considerada i que la seva demanda és validada.En definitiva, el treball en equip es tant bo pel treball en si mateix com pel benestar que genera en les persones. 

Un article de:

Mireia Planells (tècnica programa Komtü)

En l’àmbit educatiu i familiar sovint aboquem tota la nostra energia a cuidar els altres: fills, alumnes, companys de feina. Ens esforcem a ser presents, acompanyar, sostenir… però de vegades ens oblidem de la base més essencial: el nostre propi benestar. Quan això passa, el resultat és gairebé sempre el mateix. Ens sentim cansats, irascibles, sense paciència ni capacitat de presència real.  

És aleshores quan l’acompanyament perd qualitat, perquè ningú pot donar allò que no té. Per això cal començar a veure l’autocura no pas com un caprici, sinó com un acte de responsabilitat. Lluny de ser un acte egoista, és una condició necessària per exercir el nostre paper d’acompanyament amb presència i qualitat. 

Què entenem per autocura? 

En la cultura actual, sovint s’associa el concepte a activitats puntuals o de lleure (un massatge, un cap de setmana de descans, un regal personal). Tot i que aquests gestos poden formar part del procés, l’autocura és, en essència, una pràctica sostinguda de respecte i escolta de les pròpies necessitats. 

Implica: 

• posar límits sans, 

• reconèixer quan necessitem ajuda, 

• regular els propis estats emocionals, 

• donar espai a la pausa i al silenci, 

• permetre’s moments de plaer sense culpa. 

Autocuidar-se és, en definitiva, establir una relació conscient amb un mateix per poder estar realment disponible pels altres. 

L’impacte de l’autocura en el cos i el cervell 

La neurociència ens ajuda a entendre per què això és tan important. Quan vivim en mode constant d’exigència, el nostre cos activa el sistema nerviós simpàtic, el que està dissenyat per respondre a l’estrès. El cor s’accelera, la musculatura es tensa, augmenten els nivells de cortisol. En aquest estat, el cervell funciona des de la reactivitat: l’amígdala, que és el centre d’alarma, pren el control i ens fa més impulsius, menys empàtics, més rígids. En canvi, quan ens donem espais de pausa i ens cuidem de manera conscient, el sistema nerviós parasimpàtic s’activa. Aquest és el sistema que ens porta calma i recuperació, el que permet que el còrtex prefrontal -la part del cervell que regula les emocions, pren decisions i connecta amb els altres- pugui funcionar amb plenitud. Això vol dir que, cuidant-nos, no només ens sentim millor: també pensem amb més claredat, reaccionem amb més serenor i ens relacionem amb més qualitat. 

Dit d’una altra manera: cuidar la nostra salut física i mental, en ajuda a una millor regulació emocional, a tenir més empatia i més capacitat de sostenir el món emocional dels infants i adolescents que acompanyem. 

Creences que ens limiten 

Tot i els beneficis evidents, hi ha idees arrelades que dificulten la pràctica de l’autocura: 

• “Cuidar-me és ser egoista.” En realitat, és un acte de responsabilitat: quan estem cansats o irritables, els altres reben una presència pobra o desconnectada. 

• “No tinc temps.” L’autocura no demana grans espais, sinó constància: un respir conscient, una pausa breu o un “avui no puc”. 

• “Primer els altres, després jo.” Aquesta creença ens condueix al desgast. En canvi, cuidar-se és assegurar que podem estar presents amb qualitat i continuïtat. 

El modelatge: el missatge invisible 

El nostre estat intern té un impacte directe en les persones que ens envolten. Els infants i adolescents, especialment, són extremadament sensibles al to emocional dels adults. Encara que no en siguin conscients, perceben la tensió, el cansament o la calma del nostre cos i de la nostra manera de parlar. En aquest sentit, el millor que podem oferir als nostres fills i alumnes no és un discurs sobre la importància del benestar, sinó un model viu. Quan un docent es permet fer una pausa abans de continuar una classe, o quan una pare o mare diu amb serenitat “necessito deu minuts per mi”, està ensenyant a través de l’exemple que cuidar-se és legítim i necessari. Aquest modelatge és probablement una de les lliçons més valuoses que els podem transmetre. 

Com comencem?  

No es tracta de fer grans canvis de cop, sinó d’incorporar petites pràctiques amb constància. Algunes pràctiques senzilles: 

• Practica micropauses: tres respiracions profundes diverses vegades al dia. 

• Aprèn a dir no quan et sobrepassa alguna cosa, sense sentir culpa. 

• Escolta allò que el teu cos et diu: si està cansat, si necessita moure’s o descansar. 

• Cerca espais per compartir les teves emocions i experiències amb algú de confiança. 

• Reflexiona cada setmana sobre què et va ajudar a sentir-te bé i què et va esgotar i ajusta en conseqüència. 

Aquestes accions, aparentment petites, acumulades en el temps generen un canvi profund en la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres. 

En definitiva, cuidar-se no ens allunya de la nostra responsabilitat com a pares, mares o mestres. Al contrari: ens acosta a ella amb més força i autenticitat. Quan el nostre cos i el nostre cervell funcionen en harmonia, tenim la capacitat d’oferir presència, calma i empatia. L’autocura no és, doncs, un luxe ni una moda, sinó una necessitat vital. Cuidar-me a mi és, en última instància, la millor manera de cuidar-te a tu. 

Et convido a que et donis permís i comencis avui, amb petits gestos, a cultivar el teu benestar. 

Un article de:

Lidia Borrell (tècnica programa Komtü)

En aquest article vull compartir què suposa, a nivell cerebral, l’impacte d’una pèrdua i com podem acompanyar als infants en aquell moment vital perquè la vivència del dolor s’integri de forma saludable.  Això no vol dir, en cap cas, evitar el malestar que genera, perquè aquest hi és i s’ha d’expressar, sinó ajudar a donar-li espai i significat.  

És important recalcar que el dol per una pèrdua necessita expressar-se emocionalment per digerir-se. Callar el dolor no el fa desaparèixer: només el fa créixer per dins. 

Quan parlem de pèrdues, cal tenir present que n’hi ha de diferents tipus i intensitats. La més intensa és la mort d’una persona estimada, però també significativa poden ser significatives la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació, un canvi de domicili, de feina o d’escola, o fins i tot la pèrdua o trencament d’una joguina estimada. Totes aquestes situacions poden generar una sensació de buit o malestar que l’organisme, biològicament, s’encarrega de fer-nos sentir. 

Què passa en el nostre cos quan vivim una pèrdua? 

En aquestes situacions s’activa el sistema límbic, especialment l’amígdala, la regió cerebral que detecta i processa les emocions. Aquesta activa emocions com la tristesa, la por o la ràbia. Alhora, s’allibera cortisol, coneguda com l’hormona de l’estrès, que genera sensacions de tensió o malestar. Aquesta activació límbica pot venir acompanyada de pensaments desagradables com “no pot ser”, “no és veritat”, “no ho superaré”, “em sento perdut sense aquesta persona, objecte, espai…”. I actuarem de manera instintiva, inconscient, per protegir-nos d’una situació de dolor. Aquí hi ha diferents maneres, totes vàlides, perquè són inconscients, no racionals, que poden ser des de cridar, plorar, donar cops, a quedar-nos en silenci, buscar estar a soles, o fins i tot, en situació de paràlisi, sense reaccionar. El cervell, davant d’un perill (la pèrdua és una situació de perill), actua instintivament de tres formes, lluitant (cap a fora), fugint (cap a dins) o quedant-se paralitzat o congelat. 

Podem dir que en situacions de pèrdua, el cervell es bloqueja i queda atrapat en l’emoció desagradable. Si no expressem el que sentim, és quan es pot enquistar el dolor, quedant-se fixat com un record emocional no elaborat. Aquí entra en joc l’hipocamp,  una estructura del cervell relacionada amb la memòria i l’aprenentatge. L’amígdala li envia informació emocional, que en les pèrdues és molt potent, de molt malestar i l’hipocamp el que fa és guardar i organitzar aquest record emocional, construint un relat intern de la pèrdua 

Per exemple, si algú perd un ésser estimat, l’amígdala envia a l’hipocamp un missatge emocional molt intens, com “això fa molt mal!”. Aleshores, l’hipocamp guarda aquest record emocional, amb tots els detalls (on era quan em van donar la notícia, què vaig sentir en aquell moment, qui estava amb mi, quin dia feia, com era la casa, l’habitació…). 

Si no donem espai a l’expressió del dolor de la pèrdua, aquest relat intern de malestar anirà agafant més solidesa i es quedarà arxivat en una “carpeta emocional”. I quan hi hagi la vivència d’una situació semblant, una nova pèrdua, la carpeta emocional de malestar s’obrirà i el dolor tornarà amb la mateixa intensitat. 

La famosa frase “el temps ho cura tot” no és del tot certa des del punt de vista de la neurociència. El temps, per si sol, no cura: el que permet és transformar el relat intern amb missatges més saludables, com “és llei de vida” o “molta gent passa pel mateix”. Però si no s’ha expressat i elaborat el dolor, quan es produeix una nova pèrdua, el record es reactiva amb tota la seva càrrega emocional. 

Per tant, l’única forma de transformar la carpeta emocional és expressant el dolor. Només així  li donem un espai intern, l’integrem, i el sanem. Si l’emoció s’expressa, l’hipocamp pot reorganitzar aquest record emocional i situar-lo en el moment en que es va produir, sense que s’enquisti.  

Com a persones adultes, podem trobar espais per expressar aquest malestar (amb la parella, amics, familiars o professionals) per evitar que s’enquisti.I si no ho fem, sabem que sortirà per algun costat. La societat ens dona el missatge de que hem d’estar bé i això pot portar a que davant del dolor d’una pèrdua, ens donem la resposta de “no passa res”, “ja passarà”. I es queda dins nostre, no s’integra, no s’accepta, fent-nos mal. Per això, és fonamental no retenir-lo: treure’l, expressar-lo i compartir-lo és la forma més sana de cuidar-nos, també des del funcionament del cervell. 

I amb els infants, perquè no arrosseguin aquest dolor, que no “s’enquisti” en el sistema límbic, és essencial donar espai a l’expressió del que senten, per a que puguin fer un relat més saludable.  

Consells per acompanyar als infants 

Ara llistaré algunes idees que ens poden ajudar a aquesta expressió del dolor per una pèrdua:  

• Oferir espais segurs on puguin expressar el que senten sense judici, validant les emocions que surtin. Parlar obertament dels sentiments que genera la pèrdua. 

• Mostrar calma, afecte i disponibilitat. No cal tenir respostes al que passa, sinó estar, ser-hi de manera empàtica i constant. 

• Si és necessari, donar explicacions adaptades a cada edat, tenint present que com més petits, menys comprensió racional del que implica una pèrdua. 

• Fomentar rituals de comiat, aquests ajuden el cervell a entendre i tancar cicles. Alguns rituals poden ser:  

• Fer un dibuix. 

• Escriure una carta. 

• Visitar un lloc especial per la persona que se n’ha anat i dir-li adeu. 

• Fer una capsa amb objectes de record. 

 Així doncs, el cervell davant d’una pèrdua passa per una sèrie de processos emocionals i neurofisiològics que, tot i ser difícils, si hi ha un bon suport extern, no s’enquisten, sinó que permet un nou equilibri i sentit, malgrat que la pèrdua mai es podrà esborrar completament. 

Vols descobrir més recursos per a acompanyar el dol dels infants? Descobreix aquesta guia

Un article de:

Carles Bosch (tècnic programa Komtü)

Què li passa a la germaneta de l’Àlex? –  Bea Taboada (il·lustracions de Dani Padrón)

La germaneta de l’Àlex no para de plorar i ell intenta entendre què li passa. Potser té trons i núvols al cap? A través d’aquesta història tendra i imaginativa, el conte ajuda els infants a posar paraules a les emocions i a descobrir que, darrere de les llàgrimes, sovint hi ha sentiments que necessiten ser escoltats i acollits. 

Les petites (i grans) emocions de la vida – Montse Gispert

Un llibre que convida a apropar-nos al món de les emocions que tots experimentem: la timidesa, la por, l’alegria… A través de diferents situacions quotidianes, els infants poden reconèixer què senten i començar a comprendre millor el seu propi món emocional. 

El rugit -Eoin McLaughlin

La Tortuga ha caigut mentre intentava escalar una pedra i s’ha quedat de panxa enlaire. Està molt enfadada i no vol sentir consells ni abraçades. Però el seu amic Eriçó l’acompanya amb paciència. Una història plena d’humor i sensibilitat que ajuda a parlar de la ràbia i de la importància de respectar els temps emocionals. 

El petó – Eoin McLaughlin

El Cocodril i el Tigre tenen molta son i busquen algú que els faci un petó de bona nit… però sembla que ningú els vol ajudar. Finalment, els seus pares apareixen al centre del llibre per acompanyar-los cap al món dels somnis. Un conte tendre que reforça el vincle i el ritual d’anar a dormir. 

Quan esclata la tempesta – Bea Taboada

De vegades les emocions arriben emboirant el cap, portant núvols, pluges i trons. Aquest relat ajuda els infants a comprendre aquestes explosions emocionals i a descobrir, amb l’ajuda dels adults, maneres d’acollir-les i travessar-les amb calma i empatia.

A vegades em sento petita – Vanesa Martínez

Sovint pensem que som petits o que el que fem no és prou important. Aquest llibre recorda als infants que els gestos més senzills poden tenir un gran impacte. A través de la mirada d’una nena, descobrim com cadascú de nosaltres pot contribuir a fer del món un lloc una mica millor. 

Im-perfecte – Zuriñe Aguirre

Gargot viu dins de la punta d’un llapis. És molt tímid, no vol sortir del seu amagatall, perquè se sent defectuós: tot el dia veu passar figures que són meravelloses. Fins que un dia, el llapis li va fer veure que, tot i no ser perfecte com un cercle o un quadrat, sí que pot ser molt original. Perquè ser im-perfecte és una oportunitat per descobrir el que volem ser.

La Verònica vol un amic – Pep Molist (il·lustracions d’Ona Caussa)

La Verònica ho té tot… però li falta una cosa molt important: un amic amb qui jugar, compartir secrets i viure aventures. Aquesta història aborda amb sensibilitat la necessitat de vincle i d’amistat que tots els infants senten en algun moment.

Tinc un drac a la panxa – Beatriz Berrocal

El protagonista d’aquesta història ha de parlar en públic a l’obra de teatre de l’escola, però sent com si tingués un drac a la panxa que li fa oblidar les paraules. Un conte que ajuda a parlar de la por escènica i de com podem aprendre a gestionar els nervis i la inseguretat.

El gran llibre de les emocions – María Menéndez-Ponte

Reconèixer i saber expressar emocions i sentiments és fonamental en el desenvolupament dels infants. De vegades, els adults entenem què senten, però no sabem com explicar-los-ho perquè siguin capaços de comprendre’s millor.

El dia que les onades del mar em van entrar a la panxa – Cinta Arasa

L’Aran recorda les millors vacances de la seva vida, l’estiu que va conèixer els seus amics de l’Illa. L’estiu que va sortir a navegar molts dies, va contemplar els estels del cel i va bussejar per veure els peixos de colors al fons del mar. L’estiu que va descobrir una sensació difícil d’explicar, i que és com si les onades del mar t’entressin a la panxa.  Una història plena de sensibilitat que parla dels primers sentiments i d’aquelles experiències que ens ajuden a créixer.

L’arbre i jo – Blanca Bravo

La Mariavebaixabé té una relació molt especial amb l’avi, que l’ha cuidada des de petita perquè els pares sempre treballen. El iaio és un home feliç i ben original: pinta, esculpeix i inventa coses, però, sobretot, està enamorat dels arbres. La neta l’observa, l’imita i se l’estima amb tot el cor. Sense adonar-se’n, ha après de l’avi veritables lliçons de vida, d’una vida que no s’imagina sense ell.

Mama, per què m’enfado? – Diana Jiménez

Un nou conte pensat per ajudar els més petits a gestionar l’enuig, la ràbia i la frustració. A través de la història de l’Alonso, els infants aprendran a identificar què senten i per què. El llibre ofereix eines senzilles per trobar el “lloc de la calma” i regular les emocions en moments difícils. A més, inclou una guia amb activitats per treballar en família.

Moles molt. Una guía per surfejar l’adolescència – Miriam Tirado

Ser adolescent o preadolescent no és gens fàcil. De vegades no t’entens ni a tu mateix: les emocions se’t fan bola, el cap no s’atura i el cos et creix i et canvia a un ritme incòmode. Pots sentir que t’ofegues!
En aquest llibre, Míriam Tirado comparteix reflexions i eines perquè nois i noies entenguin millor què els passa i puguin viure aquesta etapa amb més seguretat i confiança en ells mateixos.

La botiga de les vides – Adrià Aguacil

La Júlia se sent diferent dels seus companys i pensa que mai encaixarà. Un dia descobreix una botiga molt especial on es poden comprar vides noves… però cada decisió té conseqüències. Una història que convida a reflexionar sobre la identitat, l’autoacceptació i el valor de ser un mateix.

Recomanacions llibres adults

Criar junts – Míriam Tirado

En aquest llibre, Míriam Tirado (especialista en maternitat, paternitat i criança) convida les parelles a mirar-se amb honestedat per detectar aquells aspectes de la relació que poden necessitar més cura. A través de reflexions i propostes pràctiques, ens anima a créixer com a parella. Una lectura inspiradora tant per a qui està pensant a tenir fills com per a qui ja està immers en la criança i vol continuar construint una relació més conscient i connectada.  

Educación emocional y apego – Rafa Guerrero

Rafa Guerrero apropa l’educació emocional i l’aferrament des d’una mirada clara i accessible. El llibre ofereix eines pràctiques per comprendre millor què passa dins del món emocional dels infants i com podem acompanyar-los perquè desenvolupin una autoestima saludable i aprenguin a gestionar allò que senten. Una guia útil per a famílies i professionals que volen aprofundir en l’acompanyament emocional.

Sentir – Míriam Tirado

Entendre les pròpies emocions i saber acollir les dels altres no sempre és fàcil. Moltes persones no hem rebut educació emocional ni eines per saber què fer amb el que sentim. En aquest llibre, Míriam Tirado ens convida a reconnectar amb el món emocional i ens ofereix recursos per acompanyar-nos millor a nosaltres mateixos i a les persones que estimem.

No sense el meu mòbil – Jaume Funes

El món digital forma part de la vida dels infants i adolescents, ens agradi o no. En aquest llibre, Jaume Funes ens proposa una mirada reflexiva sobre com acompanyar-los en aquest context. Més que censurar o prohibir, l’autor ens recorda la importància de mirar, observar, escoltar, veure i preguntar. Una lectura que ajuda a abordar amb més consciència un dels grans reptes educatius actuals. 

Educar millor – Carles Capdevila

Carles Capdevila ens recorda que educar és una tasca complexa però també apassionant. Amb humor, reflexió i mirada humanista, aquest llibre recull converses amb professionals del món educatiu que comparteixen experiències i visions diverses sobre l’educació. Una invitació a pensar-la conjuntament i a construir complicitats entre famílies, escola i societat.

Com cuidar la salut emocional – Eva Bach

Eva Bach ens ofereix un llibre ple de sensibilitat i saviesa pràctica per reconciliar-nos amb les nostres emocions, especialment amb les més difícils. A través de reflexions i recursos concrets, ens ajuda a conèixer-nos millor i a poder acompanyar amb més cura el desenvolupament emocional dels infants i adolescents que tenim a prop. 

M’agrada la família que m’ha tocat – Carme Thió de Pol

Fruit de més de trenta anys de treball amb grups de famílies, aquest llibre aborda moltes de les inquietuds habituals en la criança: la gelosia, les pors, la inseguretat o els conflictes quotidians. Amb una mirada comprensiva i realista, Carme Thió ofereix pistes i maneres de comunicar-nos que poden ajudar a millorar les relacions familiars. 

T’escolto, t’entenc, t’estimo… i per això t’educaré sense sentir-me culpable – M. Jesús Comellas

Un llibre pensat per a famílies que sovint se senten desorientades entre teories educatives i expectatives socials. M. Jesús Comellas convida a recuperar la confiança en el paper dels adults que eduquen, allunyant-se del sentiment de culpa i reivindicant una educació basada en la responsabilitat, l’afecte i la coherència.

L’art d’educar amb amor – Xavier Caparrós

Aquest llibre proposa una reflexió profunda sobre el sentit d’educar i sobre el paper que tenim les persones adultes en l’acompanyament dels infants. Amb una mirada humanista, ens convida a repensar la manera com eduquem i a construir entorns que afavoreixin el creixement, la llibertat i la dignitat de cada persona.

Este trozo de vida – Estel Solé

Tot i que no és un llibre específicament sobre criança, aquesta novel·la d’Estel Solé aborda amb sensibilitat temes com la conciliació, la pèrdua, la vulnerabilitat i la resiliència. Històries que poden ressonar amb moltes famílies i que conviden a mirar la vida quotidiana amb una nova perspectiva emocional.

La escuela que escucha – Mario Izcovich

Aquest llibre convida a repensar l’escola com un espai on l’escolta activa i respectuosa esdevé el centre de la convivència i de l’aprenentatge. A través d’exemples i estratègies concretes, mostra com escoltar de veritat —més enllà de sentir— pot afavorir relacions més empàtiques entre alumnat, professorat i famílies, i contribuir a construir comunitats educatives més cohesionades.

Enseñar y aprender en Educación Primaria – Carles Monereo, Antoni Badia i Juan Ignacio Pozo

Aquest manual, d’accés lliure i gratuït, és un recurs valuós per a professionals de l’educació. Recull evidències científiques actualitzades sobre com promoure aprenentatges significatius a l’etapa de Primària i les tradueix en orientacions pràctiques aplicables al dia a dia de l’aula.

Fes clic per descarregar el document de “Selecció de lectures 2026”

En les estones d’oci en família es poden fer moltes activitats a l’aire lliure, i des de Komtü animem les famílies a gaudir-ne i a connectar amb la natura: passejar per la muntanya i buscar fulles seques, jugar a pilota a la platja, córrer… Però també, quan som a casa, podem compartir activitats entretingudes amb els fills i filles, com ara jocs de taula o fer de cuiners. 

Aquí us proposem una altra manera de passar temps en família: veure pel·lícules que, a més de ser entretingudes, tenen un rerefons educatiu que ajuda a treballar valors, la unió familiar i molt més! 

En aquest document hi trobareu una selecció de pel·lícules estrenades recentment, perfectes per gaudir en família. Una excel·lent oportunitat per compartir temps, aprendre i viure moments especials conjuntament! 

Elemental 

Diferències, pertinença i identitat. 

En una ciutat on conviuen els elements (foc, aigua, terra i aire), la història d’amistat entre dos joves molt diferents permet abordar temes com la interculturalitat, les expectatives familiars, la identitat i la pressió per encaixar. Una proposta visualment atractiva que convida a parlar sobre convivència, respecte i construcció del propi camí. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Wish 

Desitjos, esperança i responsabilitat col·lectiva. 

Una aventura que reflexiona sobre el poder dels desitjos i la importància de no delegar completament el propi criteri. Més enllà del conte clàssic, obre la porta a conversar sobre autonomia, lideratge i la necessitat de pensament crític davant figures de poder. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Migración: Un viaje patas arriba 

Sortir de la zona de confort. 

Una família d’ànecs inicia un viatge inesperat que posa a prova les seves pors i resistències. Ideal per parlar de canvi, flexibilitat, protecció excessiva i confiança en el creixement dels fills. Amb humor i ritme àgil, facilita el diàleg intergeneracional. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Wonka 

Creativitat, perseverança i mirada esperançada 

La història dels inicis del famós xocolater posa en valor la imaginació, la constància i la importància de mantenir la il·lusió malgrat les dificultats. Interessant per treballar el valor del somni, l’esforç sostingut i la cooperació. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Luca 

Amistat, diferència i creixement personal. 

La història de dos amics que amaguen un secret permet abordar la por al rebuig, el desig de pertinença i el pas cap a l’autonomia. Ideal per parlar de la identitat, la pressió del grup i el valor d’atrevir-se a mostrar-se tal com un és. 

Edat recomanada: +7 anys.

Paddington 2 

Bondat, justícia i reparació. 

Amb humor i tendresa, aquesta aventura posa en valor la bondat com a força transformadora. Permet parlar de confiança, error, responsabilitat i de com les relacions poden reparar situacions difícils. 

Edat recomanada: +7 anys. 

Robot Dreams 

Amistat, absència i elaboració del dol. 

Sense gairebé diàleg, aquesta pel·lícula aborda la relació entre un gos i un robot, i el procés de separació. Una proposta subtil per parlar del vincle, la pèrdua, l’acceptació i la capacitat de continuar estimant des del record. 

Edat recomanada: +8 anys 

Documentals familiars recents 

Pets (2025) 

Connexió afectiva amb animals i desenvolupament emocional.

Aquest documental dirigit per Bryce Dallas Howard retrata la relació especial entre infants i els seus animals de companyia. Amb històries d’adopcions, cures i moments de complicitat, facilita converses sobre la responsabilitat, l’empatia i la importància del vincle afectiu amb els animals.   

Edat recomanada: +7 anys. 

An Update on Our Family (2025) 

Mediació digital, família i responsabilitat. 

Explora una família que difonia molt la seva vida a les xarxes i el que va passar amb un dels seus fills. Permet parlar dels límits digitals, respecte als infants, i la responsabilitat que tenim com a adults quan parlem del públic i privat.   

Edat recomanada: +12 anys (amb context adult). 

Recomanacions per a adolescents i per gaudir en família 

Mientras seas tú 

Malaltia, dignitat i consciència de vida. 

Retrat proper d’un procés de malaltia neurodegenerativa que posa en valor la dignitat, l’humor i la lucidesa davant la vulnerabilitat. Una proposta  per parlar de la finitud, l’autonomia i l’acompanyament. 

Edat recomanada: +12 anys.

He Named Me Malala 

Educació, drets i valentia. 

La història real d’una jove activista que defensa el dret a l’educació. Un documental potent per treballar el compromís social, la igualtat de gènere i la força de la paraula com a eina de transformació. 

Edat recomanada: +12 anys. 

Creixent junts 

Infància, esperança i context social. 

Un retrat dur, però sensible, de la infància en contextos socials vulnerabilitzats. La pel·lícula posa en valor la imaginació, la resiliència i la capacitat de somiar, fins i tot en situacions adverses. Recomanada per generar empatia i consciència social. 

Edat recomanada: +12 anys. 

Close 

Amistat, masculinitat i dol. 

Un relat sensible sobre l’amistat a la preadolescència i les conseqüències de la pressió social. Especialment indicada per obrir converses sobre identitat, expressió emocional masculina i culpa. 

Edat recomanada: +12 anys. 

Un amor 

Relacions, límits i ambivalència emocional. 

Una història que explora les dinàmiques de poder dins la parella, el desig de pertinença i la dificultat de posar límits. Interessant per a adolescents a partir de 14 anys ja que ens permet  reflexionar sobre autoestima, consentiment i dependència emocional. 

Edat recomanada: +14 anys 

Consells per a les famílies 

Després de veure una pel·lícula, és genial reflexionar sobre el que ens ha arribat de forma conjunta. Aquí et deixem algunes preguntes per obrir un diàleg en família:  

1. Us ha agradat la pel·lícula? Perquè?  
2. Què és el que més us ha cridat l’atenció? 
3. Us ha ajudat a veure les coses d’una manera diferent? 
4. Com podem aplicar l’après a la nostra vida diària? 

Esperem que gaudiu molt d’aquestes pel·lícules i que passeu moments especials en família!  

Fes clic per descarregar el document de “Pel·lícules recomanades per a infants i adolescents 2026”

Us convidem a fer una reflexió interna sobre la paraula “càstig” i les emocions que s’hi associen quan la pronunciem. 

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el càstig és una pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina.  

Llavors, per què castiguem?  

Sovint ho fem des de la necessitat de marcar un límit, amb la intenció d’educar en el valor de la convivència positiva.   

Com ens fa sentir a nosaltres i a l’infant?  

Diríeu que el càstig sol generar emocions agradables (alegria, calma…) o desagradables (ràbia, por…)?  

A més, ens podem preguntar: l’infant entén realment què ha de fer a partir d’ara per evitar aquesta “correcció”? 

Què podríem fer diferent?  

Una alternativa seria  orientar-nos cap a models que prioritzin l’aprenentatge, la comprensió i la construcció en un entorn educatiu positiu. D’aquí sorgeix la necessitat d’implementar una disciplina restaurativa, un enfocament que busca recuperar el benestar, fomentant la responsabilitat, la implicació i el compromís de l’individu. 

En lloc d’aplicar càstigs, podem optar per la implementació de conseqüències naturals o lògiques que estiguin directament vinculades al comportament de l’infant. Aquestes conseqüències han de ser proporcionals i tenir un sentit clar per al infant. Per exemple, si un infant llença una joguina, la conseqüència lògica és ajudar a recollir-la. Això no només fomenta la responsabilitat, sinó que també l’ajuda a entendre la relació causa-efecte de les seves accions d’una manera constructiva, evitant que ho visqui com una represàlia. 

Les pràctiques restauratives proposen reparar i recuperar el benestar, acceptant a la persona però rebutjant l’acte comès. Ho podríem resumir en 3 moments:  parlar del passat, treballar en el present, per obtenir un futur diferent. En aquest camí, promourem la responsabilitat, la implicació i el compromís. 

Aquest enfocament ens convida a reparar el problema de manera conjunta, a enfortir les relacions i a crear un ambient segur on no hi hagi prejudicis i on l’equivocació es pugui viure com un motor d’aprenentatge.  

Anem a posar alguns exemples a casa:  

«M’he sentit enfadada quan he trobat la teva roba del futbol bruta i llençada a la sala» 

“No m’agrada quan us baralleu entre germans” 

Manifestem les nostres expectatives: informar quin  comportament esperem i expressar-ho amb claredat i fermesa. 

«Quan torno de treballar, espero que la teva roba bruta estigui dins del cistell de roba per rentar» 

“Estic contenta quan jugueu junts a un joc de taula o feu els deures i us ajudeu”. 

Ensenyar els nostres fills a rectificar: assenyalar-los que poden reparar la situació. 

«Aquesta roba necessita un bon rentat si vols anar a jugar a futbol dimarts»  

“Podríeu seure i arribar a alguns acords sobre què voleu fer quan esteu junts” 

Donar opcions als nostres fills: 

«Pots ficar-la al cistell de rentar la roba ara o fer-ho després amb una altra roba bruta. Tu decideixes”.  

“Podeu explicar-me els acords que heu decidit junts o us puc ajudar a trobar el consens. Decidiu i em dieu alguna cosa, estic aquí”. 

Prendre mesures: que ells i elles mateixes experimentin les conseqüències naturals. 

«Fill: Pare, ¿per què no hi ha la roba neta per jugar a futbol?. Pare: ja ho saps fill»  

“Fill: Ja no vull estar amb tu.; Altre fill: mare… no vol jugar amb mi…; Mare: ja saps què has de fer si voleu jugar junts”.  

Resoldre conjuntament els problemes: 

«Com podem resoldre aquest problema perquè vagis al futbol amb la roba neta i jo sàpiga que l’has ficat a la cistella per rentar?» 

“Què podem fer perquè el teu germà vulgui tornar a jugar amb tu i vegi que aprecies la seva companyia? ” 

Evitar el càstig pot ajudar als infants a experimentar les conseqüències naturals de les seves accions, fomentant la resolució de problemes i la responsabilitat. Això també pot facilitar que assumeixin conjuntament les tasques i planifiquin la seva execució. 

Per tant, cal recordar que el comportament de l’infant ens està parlant d’alguna dificultat que està present en ell i que encara li manquen algunes habilitats per resoldre-ho d’una altra manera, i que amb el nostre acompanyament, serà un procés d’aprenentatge. Encara està en procés… com creus que reaccionaràs la propera vegada?  

 

Un article de:

Rebeca López (tècnica programa Komtü)

Ningú somia en ser madrastra, o padrastre. De fet és una paraula que “sona lletja” i que inevitablement ens porta a les pel·lícules de D​​isney​, on totes les madrastres són malvades i s’ho passen pipa destrossant vides. ​​​ 

Ser madrastra o padrastre és quelcom que t’hi trobes, sense buscar-ho, sense haver-ho planificat​.​ ​I ​de cop i volta, pam, la vida et fa un gir de 180 graus i potser et trobes, com va ser el meu cas, de ser una dona soltera sense fills a formar part d’una família nombrosa. 

I aleshores què? Com s’ha de gestionar? Perquè no hi ha manuals d’instruccions, ni receptes màgiques​.​​ ​​N​omés bona voluntat, dots de negociació, assaig-error i molta, però que molta​,​ paciència. I en aquest nou context t’hi emmotlles, o això intentes, i ho fas per amor, per implicació i per voler encaixar. 

A més, una família reconstituïda neix d’una pèrdua. Perquè sí, hem de ser molt conscients que aquella nova família ​on​​ ​entrem ha sofert una pèrdua, una trencadissa en forma de divorci dels pares en el millor dels casos, o una orfenesa en el pitjor. I aquests fills i filles tenen tot el dret a portar el seu dol com bonament puguin, així que la millor recomanació que es pot fer en aquest cas és entrar a peu descalç, sense fer gaire soroll, sense imposar res i sent summament respectuós amb el procés de cadascun dels membres de la família.  

El rol de la madrastra és molt complex, és un joc constant d’equilibris entre les funcions d’una mare (com la protecció, la nutrició física i emocional i tantes altres) i la distància adequada per tal que els fills i filles de la parella no confonguin ni sentin amenaçada la figura de la seva mare biològica. Una  figura,  que sí o sí, les madrastres hem de respectar, alhora que hem de poder posar límits si veiem que aquests es sobrepassen i ens afecten. 

​​Ser madrastra o padrastre també vol dir que a partir d’ara ens trobem immersos en una nova llar desconeguda, de la que poc sabem i que porta la seva pròpia motxilla històrica (vivències, creences, mites familiars, rutines molt establertes​​…), i a la que haurem d’afegir la nostra pròpia motxilla​.​​​ I ​d’aquestes dues fer-ne una de nova i que sigui còmoda per ambdues bandes. ​

És indispensable ​mantenir una comunicació constant​​ amb la nova parella​ i que aquesta sigui molt conscient de la complexitat de trobar un engranatge on tothom se senti partícip​.​​ Per això, ha​ de tenir un paper molt actiu de frontissa entre els seus fills i la nova parella​, de manera que, dia a dia,​ ​la desconeixença inicial es vagi transformant en petits gestos de complicitat fins​ a​ arribar a una relació consolidada de confiança i respecte mutu, i per què no, també de profund afecte.  

Però malgrat tots els consells i recomanacions que es puguin donar, ningú pot assegurar que en alguns moments ens sentim com un pop en un garatge, desubicades, tristes o angoixades perquè allò no està anant com desitjaríem. És per això que es fa ineludible dedicar temps a cuidar la relació de parella i també a cuidar-se una mateixa, connectar-nos amb les pròpies emocions  per normalitzar-les, validar-les, acceptar-les i tornar a un bon punt de partida i amb forces renovades per seguir amb aquest projecte familiar nascut de l’amor i on hem posat tantes il·lusions. 

I ningú va dir que fos fàcil, però tampoc impossible.  

Un article de:

Irene de Luis Suárez de Deza (tècnica programa Komtü)

En aquest article ens endinsarem a parlar, sobre dues emocions que sovint es mouen en silenci: la culpa i la vergonya. Amb l’objectiu d’entendre d’on venen, per a què serveixen i com podem gestionar-les.  

En el treball amb infants, com a pares, mares i/o educadors/es  ens trobem sovint amb emocions visibles i fàcils de reconèixer, com  la ràbia o l’alegria. Però també n’hi d’altres, com la culpa i la vergonya, que s’arrosseguen més en silenci. De vegades, amagades darrere de conductes o actituds que poden portar-nos a interpretar malament la situació i, fins i tot, a jutjar l’infant.

Què és la culpa?  

La culpa és una emoció que apareix quan sentim que hem fet mal a algú, que hem traspassat un límit, que hem actuat en contra dels nostres propis valors o dels altres. Sovint la vivim com un càstig intern, però en realitat té una funció essencial: ens ajuda a reflexionar, a reparar i recuperar el vincle des de la responsabilitat.  

La culpa saludable ens mou a cuidar. 

Alhora, també existeix una culpa que no construeix, sinó que desgasta. És aquella que es repeteix de forma constant, que ens carrega amb pesos que no sempre ens corresponen i que neix de creences internes o familiars que no ens hem qüestionat.  

Aquesta culpa, més que responsabilitzar, immobilitza i ens castiga.  

I la vergonya? 

La vergonya, en canvi, ens parla de la mirada dels altres. És una emoció que toca el nucli de qui som: no pel que fem, sinó pel que sentim que som. Sentir vergonya és sentir que no som dignes de ser vistos, que hi ha alguna cosa en nosaltres que cal ocultar.  

És una emoció íntima i silenciosa, però poderosa. Ja que mantinguda en el temps ens pot induir a conductes aïllants, agressives o de rebuig. 

En aquesta línia, segurament t’hi has trobat  a l’aula, al pati, a casa i observem a  infants que demostren o manifesten una actitud introvertida, tendim, com adults a associar la introversió amb la vergonya. Però realment és així? Doncs no, aquesta associació no és del tot encertada. I per què? 

Perquè el que veiem en un infant, és a dir,  la seva conducta, no sempre ens està parlant  de manera directa i inequívoca de les seves emocions, ni molt menys del seu temperament. Sovint, com adults, confonem una actitud reservada amb una emoció concreta, com la vergonya. Quan en realitat, el que ens trobem és un tret temperamental més estable, com és la introversió. 

La vergonya és una emoció puntual que s’activa en situacions socials concretes, especialment quan la persona se sent exposada o jutjada. Donar espai a la vergonya ens pot permetre comprendre i atendre a vivències, presents i/o passades on és probable que hi hagi hagut  situacions i moments de rebuig, comparacions, menyspreu i desvaloració. En canvi, la introversió és un tret de personalitat que fa referència a una tendència natural a recollir-se cap endins, a preferir contextos tranquils, a observar abans d’actuar.  

Com acompanyar la culpa i la vergonya? 

Molts infants, i  també adults, convivim amb aquestes dues emocions en silenci: culpa per no respondre a les expectatives, vergonya per sentir diferent, estimar diferent, tenir un cos o uns pensaments diferents. Aquest pes sostingut per nosaltres mateixos/es i el context que habitem es manifesten en el comportament, però també en l’autoimatge i autoestima,  en la nostra capacitat per posar límits i  en la necessitat de complaure.  

Per això, és important entendre que la culpa i la vergonya no són emocions a eliminar, sinó emocions a escoltar. Quan les atenem es poden convertir en brúixoles internes que ens ajudin a construir relacions més respectuoses i coherents.  

Una vegada més, cal tornar al cos, aturar-nos i respirar. Tanmateix, la culpa i la vergonya sovint necessiten un pas més: espais de confiança on no calgui protegir-se, on les paraules puguin emergir sense por de ser jutjades. Només així podrem expressar i comprendre allò que aquestes emocions ens fan pensar, sentir i fer. 

Com a referents, un cop hem pogut crear i sostenir un espai segur, un espai neuroceptivament acollidor, podem començar a fer un seguit de preguntes que ajudin a crear consciència:  

• Aquesta culpa, et demana alguna cosa o només et castiga? 

• Si la vergonya pogués parlar,  què diria? 

• Quina part de tu estàs amagant?  

• Qui t’ha fet sentir que no ets prou? 

Per a preguntar, és important disposar d’una actitud i  una presència capaç d’abraçar el que  passa sense jutjar-ho. És només així quan realment obrim camins perquè allò que tant pesava comenci a perdre força i es transformi. És aleshores quan la culpa i la vergonya, en lloc de fer mal, es construeixen com un pont de comprensió entre infants i adults.   I el vincle esdevé refugi. 

Esperem que puguis abraçar i abraçar-te si aquestes dues emocions t’acompanyen habitualment. 

Un article de:

Josep Montané (tècnic programa Komtü)

Anteriorment, havíem proposat algunes idees on treballàvem la consciència i l’expressió emocionals. A continuació, us compartim noves idees per seguir compartint les emocions en família.

1. “CREA EL TEU EMOTICONO”

Podeu fer-vos fotos amb diferents expressions facials, imprimir-les, retallar-les i enganxar-les amb blue tac a la ruleta.

2. PICTOGRAMES

Et proposem fer una petita experiència ara mateix: 

Podeu crear pictogrames que representin accions senzilles que ajudin als vostres fills i filles a gestionar les seves emocions.

• Pujar i baixar escales
• Respirar
• Parlar
• Dibuixar
• Passejar
• Estrènyer un coixí
• Fer boletes de paper
• Llegir un conte
• Abraçar
• Plorar
• Deixar alguns en blanc perquè dibuixin les accions que els hi serveixen

3. ESCOLTAR PECES DE MÚSICA QUE CONNECTIN AMB CADA EMOCIÓ

Cada membre de la família proposa una cançó en funció de l’emoció que li hagi tocat en fer girar la ruleta i l’escolteu junts.

Per exemple: “I’m walking on sunshine” si m’ha tocat l’alegria

4. ESCOLTEU UNA CANÇÓ I BALLEU-LA SEGONS L’EMOCIÓ QUE US HAGI SORTIT A LA RULETA

• Com ballaria aquesta cançó si estigués trist?
• Com ballaria aquesta cançó si estigués alegre?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento amor?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento fàstic?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento calma?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento por?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento sorpresa?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento nervis?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento ràbia?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento vergonya?

5. JUGUEM AMB ELS SENTITS 

Completeu la frase:

Si aquesta emoció fos una olor, seria…

Si aquesta emoció fos un sabor, seria…

Tot seguit, feu rodar la ruleta i a jugar…

• tristesa?
• alegria?
• amor?
• fàstic?
• calma?
• por?
• sorpresa?
• nervis?
• ràbia?
• vergonya?

Fes clic per descarregar el document de “Propostes per seguir jugant amb la ruleta i conèixer les nostres emocions en família”