«Quan et calmis, en parlem.» «No n’hi ha per tant.» «Respira.» «Has de controlar-te una mica més.»
Quantes vegades m’hauré sentit dir aquestes frases com a mare? Moltes. I sempre amb bona intenció. Perquè quan veiem els nostres fills desbordats, plorant, cridant o enfadats, el que més desitgem és ajudar-los a recuperar la calma.
Però, si soc sincera amb mi mateixa, poques vegades aquestes paraules han aconseguit l’efecte que esperava. De fet, tenia la sensació que, com més intentava fer-los entendre que s’havien de tranquil·litzar, més lluny érem l’un de l’altre.
Amb el temps i gràcies a entendre una mica millor com aprèn el cervell, he entès el perquè. Quan els meus fills estaven enfadats, frustrats o desbordats per una emoció intensa, no era perquè no sabessin que calia calmar-se. Simplement, encara no sabien com fer-ho, els faltaven eines. I per moltes vegades que jo els demanés que es calmessin, el seu cervell encara no tenia els recursos necessaris per tornar, tot sol, a l’equilibri.
El que passa és que la regulació emocional és una capacitat que es construeix a poc a poc, a través de les experiències que vivim amb les persones que ens cuiden. Quan un infant està desbordat per la ràbia, la por o la frustració, li costa accedir a la part del cervell que l’ajuda a pensar, controlar els impulsos o buscar solucions. Aquestes capacitats encara s’estan desenvolupant i necessiten temps per madurar. Per això, en aquells moments, no és que no vulgui regular-se, sinó que encara no sempre pot fer-ho sol.
I aquí hi ha una idea que, personalment, m’agrada recordar-me en aquests moments d’intensitat: abans que un infant pugui regular-se sol, necessita haver-se regulat moltes vegades amb nosaltres.
La neurociència anomena aquest procés co-regulació. Dit d’una manera molt senzilla, significa que el nostre cervell ajuda el seu cervell a recuperar la calma. Per exemple, quan mantenim una veu serena, quan posem paraules al que està sentint, quan sostenim un límit amb respecte o simplement quan ens quedem al seu costat. D’aquesta manera, estem ajudant el seu cervell a construir les connexions que, amb els anys, li permetran regular-se de manera autònoma.
Hi ha una imatge que m’ajuda molt a entendre-ho. Pensem en com un infant aprèn a anar en bicicleta. Ningú n’aprèn perquè algú li expliqui on ha de posar el pes del cos o com ha de mantenir l’equilibri. Aprèn perquè ho prova una vegada i una altra. Perquè cau, es torna a aixecar i, sobretot, perquè durant molt de temps hi ha algú al seu costat que aguanta la bicicleta, l’anima i li dona la confiança que necessita per continuar intentant-ho.
Amb la regulació emocional passa una cosa molt semblant. Els infants tampoc aprenen a gestionar la frustració, la ràbia o la por perquè un dia els expliquem què haurien de fer amb elles. Ho aprenen perquè, una vegada i una altra, viuen aquestes emocions amb un adult que els acompanya. I, de mica en mica, després de centenars de moments compartits, O serà capaç de demanar ajuda abans d’explotar.
No serà perquè un dia li vam fer una gran explicació sobre la regulació emocional. Serà perquè l’haurà viscuda una vegada i una altra al nostre costat. I serà aleshores quan podrem començar a treure les rodetes. Tot allò que durant anys li hem prestat —la nostra calma, la nostra mirada, la nostra confiança—, a poc a poc, haurà començat a fer-ho seu.
Un article de:
Anna Rallo (tècnica programa Komtü)
