Sense categoria

En el dia a dia, tant a casa com a l’escola, busquem constantment maneres d’acompanyar els infants en el seu creixement. Sovint, ens centrem en activitats estructurades i objectius d’aprenentatge concrets. Però, i si una de les eines més poderoses per al seu desenvolupament ja estigués al seu abast? 

Ens referim al joc lliure, una activitat espontània, dirigida pels mateixos infants i sense regles externes ni objectius predeterminats. Un motor fonamental per al seu benestar emocional, creatiu i social. En aquest article parlem dels múltiples beneficis i sobre com podem, com a adults, crear les condicions necessàries perquè es produeixi. 

Què és el joc lliure? 

A diferència dels jocs de taula, els esports organitzats o les activitats guiades, el joc lliure es caracteritza per ser iniciat i dirigit pels infants. Són ells qui decideixen a què jugar, com jugar-hi i quan canviar de joc. No té uns objectius externs, el propòsit del joc és el joc en si mateix, no guanyar un premi o assolir una fita marcada per un adult.  

I és imaginatiu i flexible. Les regles, si n’hi ha, són creades i modificades pels infants. Cal deixar-los espai perquè explorin amb capses de cartró, disfresses improvisades, elements naturals com pedres i fulles, o que creïn històries a la seva habitació sense més intervenció que la seva pròpia imaginació. 

Més enllà de la diversió: els beneficis del joc lliure 

El joc lliure no és només una manera de mantenir els infants entretinguts. És una activitat essencial que impacta directament en moltes àrees del seu desenvolupament. 

Fomenta l’autonomia i la presa de decisions 

Quan un infant juga lliurement, pren constantment petites i grans decisions: “Què faré ara? Com puc construir aquesta torre perquè no caigui?”. Aquest procés de presa de decisions, sense la pressió d’haver de fer-ho “bé” segons un criteri adult, enforteix la seva autoconfiança i el seu sentit de l’autonomia. 

D’aquesta manera, aprenen a confiar en el seu propi criteri, a gestionar els seus recursos i a responsabilitzar-se del resultat de les seves accions.  

Potencia la creativitat i la resolució de problemes 

La creativitat no és només una habilitat artística, és la capacitat de trobar solucions noves a problemes inesperats. Quan no hi ha instruccions, els infants han d’inventar, experimentar i adaptar-se. 

Penseu en un grup d’infants que volen construir una cabana al pati. Han de negociar, planificar, provar diferents materials i resoldre problemes com ara “com fem que el sostre s’aguanti?”.  

Gestió emocional i desenvolupament social 

El joc és el llenguatge natural dels infants i el seu principal mitjà per processar el món. A través del joc simbòlic (jugar a ser metges, docents, pares i mares…), recreen situacions viscudes, exploren diferents rols i expressen emocions que potser no saben com verbalitzar. A més, quan jugant amb altres, aprenen a compartir, a esperar el seu torn, a negociar regles i a gestionar la frustració quan les coses no surten com esperaven. És un molt bon entrenament de les habilitats socials. 

Relaxació, connexió interior i descoberta d’interessos propis 

El joc lliure en solitari ofereix als infants un espai per relaxar-se, calmar-se i connectar amb els seus propis pensaments i sentiments. Quan juguen sols, poden descobrir allò que realment els agrada, sense la necessitat d’adaptar-se a les dinàmiques o interessos dels altres. Aquesta pràctica fomenta l’autoregulació emocional, la introspecció i l’exploració dels propis interessos, contribuint a un benestar emocional profund.  

Desenvolupament físic i motor 

El joc lliure sovint implica moviment: córrer, saltar, construir… Aquestes activitats són fonamentals per al desenvolupament de la motricitat gruixuda i fina. Permetre que explorin els seus límits físics en un entorn segur els ajuda a desenvolupar una major consciència corporal i a aprendre a avaluar riscos. 

Com a adults, com podem facilitar el joc lliure? 

El nostre paper no és dirigir el joc, sinó crear les condicions adequades perquè pugui sorgir: 

• Crear espais segurs i estimulants. No calen joguines cares. Materials com capses de cartró, coixins, argila o elements de la natura són ideals perquè fomenten la imaginació. 

• Oferir temps no estructurat. En un món ple d’agendes i extraescolars, és crucial garantir que els infants tinguin estones per avorrir-se, perquè és precisament de l’avorriment d’on sorgeixen les idees més creatives. 

• Confiar en les seves capacitats. Com a adults, tenim la tendència a intervenir per “ajudar” o “corregir”. És important fer un pas enrere i observar.  

• Valorar el procés, no el resultat. L’important no és la torre perfecta o el dibuix bonic, sinó tot el procés d’exploració, gaudi i aprenentatge que hi ha darrere.  

En definitiva, donar espai al joc lliure és un acte de confiança en la capacitat innata dels infants per aprendre i créixer. És reconèixer que són els protagonistes del seu propi desenvolupament. Com a educadors i famílies, la nostra tasca més valuosa és simplement preparar l’escenari, garantir la seguretat i, després, gaudir de l’espectacle mentre creen i es descobreixen a si mateixos. 

Més informació: 

• Torres-Ortiz, K., Escobar-Areche, C., & García-Medrano, G. (2025). El juego libre en la educación inicial: una revisión narrativa. Maestro y Sociedad, 22(2), 981-992. 
• Huaman Bobadilla, M. D. P., & Sucsa Trujillo, M. A. (2024). El juego libre favorece el desarrollo socioemocional en el nivel inicial ciclo II. 

Un article de:

Ana Caruezo (comunicadora científica i social)

Malabars.

Aquesta podria ser la paraula que defineix el procés familiar al llarg d’una malaltia.

Dit així pot sonar difícil, inassumible, especialment quan, de ben segur, no estem en el nostre millor moment. Però no ho és, perquè és en aquestes situacions quan es deixen veure tots els recursos dels que disposem. I perquè en realitat la família és un engranatge ampli, del qual descobrim la fortalesa precisament en aquests moments.

Evidentment, no hi ha receptes màgiques. Cada casa és un món, cada família té les seves característiques i les edats dels infants marquen molt la diferència. Però potser podria destacar dos elements bàsics que, almenys en el meu cas, han estat clau.

Per una banda, diria que aquest és un procés que cal afrontar amb molta humilitat. Ser humil és també saber ocupar el teu lloc. La vida t’està demanant que t’aturis, que et miris i et dediquis temps: per pair, per transitar, per estar present i poder respondre a les necessitats de la situació. Encara que no et trobis en el teu millor moment, és des d’aquesta mirada de transició i presència que pots acompanyar de manera natural i oberta.

Per altra banda, destacaria el propi fet d’acompanyar. Fa uns anys, vaig descobrir el significat etimològic d’aquesta paraula que prové del llatí “ad-cum-panis”, que literalment vol dir: compartir el pa en el camí. I em sembla que, precisament en aquest moment, entendre l’acompanyament com compartir, va com l’anell al dit. Doncs és això el que es fa en aquest moment: compartir moments, diàlegs, preocupacions, silencis… I es fa en totes les formes verbals: acompanyar-se (a un mateix), acompanyar el camí que han de transitar també aquells que t’estimen i t’aprecien, acompanyar-nos com a família/amics, deixar-se acompanyar…

És així com, una cosa que a priori semblaria complexa, amb humilitat i acompanyament, es torna factible, fluida.

I com passa amb els malabars, que al principi costen i tens les pilotes més a terra que a les mans, poc a poc, tot es transforma, cadascun dels actors aprèn a ocupar el seu nou lloc i tot comença a rodar com uns malabars que al principi semblaven impossibles.

Un article de:

Anna Rallo (psicopedagoga i tècnica del programa KOMTÜ)

Després d’uns mesos d’estiu on hem pogut gaudir de la calma que comporten les vacances, on els horaris, les rutines diàries i els hàbits es desdibuixen (i sort que ho podem fer!), ens acostem a l’inici de curs i lògicament ens toca posar “ordre” al ritme estiuenc. Els adults ja ho hem anat fent i si més no, sabem què hem de fer quan ens calgui tornar a la rutina. Ens costarà però hi acabem entrant. Els nostres fills i filles també s’hi acaben adaptant. Perquè sigui més agradable aquest final d’estiu i l’inici de les rutines que comporta el curs escolar, us proposem vàries activitats i idees a tenir en compte, perquè aquesta entrada sigui agradable i fins i tot, divertida.

Idees i recomanacions per adquirir hàbits i rutines a l’inici del curs escolar:

1. Pluja d’idees d’hàbits importants

Demana als teus fills/es que facin una pluja d’idees d’aquells hàbits que són importants per a la tornada a l’escola. Podeu anar apuntant totes les propostes en una pissarra o un full de paper.

Amb aquesta pluja d’idees conjuntes podem reconèixer quines són les inquietuds, precupacions, motivacions que pot estar experimentant el nostre fill/a i també compartir les que sentim nosaltres com a adults.

2. Calendari amb dies restants

3. Preparar la motxilla amb anterioritat

Fes clic per descarregar el document de “Hàbits i rutines a l’inici de curs”

L’arribada de les vacances escolars genera una pregunta freqüent entre moltes famílies: són necessàries les tasques d’estiu per als infants? Què diu la neurociència sobre l’aprenentatge durant aquest període? Quines activitats poden ser realment enriquidores per al seu benestar i desenvolupament cognitiu?

La pèrdua d’aprenentatge durant l’estiu

Diversos estudis confirmen l’existència d’un fenomen anomenat summer slide o pèrdua d’aprenentatge durant les vacances d’estiu. S’estima que els infants poden retrocedir fins a 2 o 3 mesos en habilitats com ara matemàtiques o llenguatge si no participen en activitats d’estimulació.

Aquest efecte és especialment notable en contextos més vulnerables en els quals l’escola sol ser la principal o única font d’estímuls intel·lectuals. 

Encara que el descans i l’activitat física són essencials, també és important mantenir una activació cognitiva mínima per a no perdre els progressos aconseguits durant el curs. Però no totes les experiències són iguals. Un estiu ple de joc lliure, lectura, converses familiars o jocs de taula té un impacte molt diferent d’un dominat pel sedentarisme i les pantalles. El segon pot portar a una pèrdua significativa d’aprenentatge, a més d’afectar el somni, l’atenció i el benestar general.

Tasques tradicionals o aprenentatges significatius?

Les persones expertes en neurociència coincideixen que no és necessari replicar les tasques escolars a casa durant l’estiu. Per contra, les activitats repetitives i poc personalitzades poden ser contraproduents, generant estrès i desmotivació cap a l’aprenentatge.

En el seu lloc, les activitats significatives i adaptades als interessos dels infants, com a jocs de taula, esports, tallers culturals o sortides a l’aire lliure potencien el desenvolupament cognitiu i creatiu.

A més, fomenten competències socials, expressives i lingüístiques de forma més lúdica i relaxada que durant l’any escolar.

Les oportunitats no sempre són les mateixes

És important reconèixer que no totes les famílies poden accedir a colònies, campaments o activitats d’estiu. Aquestes solen oferir experiències cooperatives on els infants treballen habilitats socials, regulen emocions i desenvolupen treball en equip, a més d’incloure moviment físic.

Aquesta desigualtat econòmica o la falta d’accés cultural en alguns territoris pot limitar de debò les opcions d’aprenentatge durant l’estiu. La bretxa educativa i emocional tendeix a ampliar-se, afectant el desenvolupament dels infants que no poden gaudir d’aquesta mena d’experiències enriquidores.

Quines activitats són recomanables?

Els quaderns d’estiu tradicionals poden ser una opció complementària però no essencial. Alternatives igualment útils poden ser els passatemps clàssics com a sudokus o sopes de lletres.

• Varietat d’estímuls: Visites a la naturalesa, museus o moments de lectura compartits són experiències riques en aprenentatge.
• Aprendre jugant: Jocs simbòlics, de taula o artístics tenen un alt valor educatiu. Jocs com Scrabble, Triominos, Jenga o Dixit ajuden a desenvolupar habilitats socials i pensament estratègic.
• Interacció social: Fomentar converses significatives i relacions entre iguals és essencial.
• Tasques curtes i diverses: Més ben petites propostes adaptades al ritme de cada infant. Per exemple, activitats com veure una pel·lícula i debatre-la, llegir i compartir impressions o preparar una explicació sobre una cosa apresa en una visita cultural.
• Lectura lliure: Una de les activitats més recomanades per docents i experts en neurociència, ja que manté actius els processos cognitius i enforteix el plaer d’aprendre.

No es tracta de sobrecarregar als infants amb tasques escolars, sinó de trobar un equilibri entre descans, joc i experiències que nodreixin la seva curiositat i interès per aprendre. Les vacances són una excel·lent oportunitat per a explorar altres contextos i llenguatges d’aprenentatge, sempre respectant les necessitats individuals de cada infant.

Un article de:

Maribel de la Cerda Toledo (doctora en pedagogia i responsable del programaKOMTÜ) i Ana Caruezo Carnero (comunicadora científica i social)

Ara que estem entrant a l’estiu, volem proposar-vos una activitat per poder planificar l’estiu i/o sortides en família de manera que tothom senti que pot participar i pot gaudir.

Ja sabem que la convivència és complexa, i l’estiu és una època especialment sensible, si no posem mesures, a tenir discussions familiars. Triar o decidir què fem en família en el nostre temps lliure pot esdevenir, o bé un moment de tensió perquè cadascú vol fer valer la seva opinió, o bé un espai constructiu, de diàleg, negociació i expressió entre els diferents membres de la família.

A continuació, us proposem una activitat per facilitar aquest moment de benestar en família:

• Busquem una estona tranquil·la amb temps suficient per poder parlar tota la família sobre què ens agradaria fer al llarg de l’estiu. És important que no hi hagi distraccions (TV, mòbils, etc)
• Els pares/mares expliquen la proposta: cada setmana, un membre diferent de la família pot proposar una activitat/sortida per a que tota la família la faci. Aquesta activitat s’apuntarà a una graella (que també la poden dissenyar o decorar els infants) i estarà visible a un lloc comú del domicili, per exemple a la nevera.
• També és important que els adults referents assenyalin el marc de les propostes (és a dir, si una setmana es fa una activitat de pagament, l’altra ha de ser gratuïta, o bé delimitar la distància màxima a la que es pot anar, etc). Aquests límits han d’haver estat pactats prèviament entre ells/es
• Cada membre de la família podrà triar l’activitat que li vingui de gust a les setmanes que se li hagin assignat. Si un infant, per exemple, tria una activitat que no és del gust dels altres, ha de esforçar-se per convèncer al major nombre de membres de la família,fer votacions si cal i si no surt acceptada haurà de proposar una altra o fer adaptacions a la proposta inicial.
• Una vegada ja es tenen les activitats triades i pactades amb la resta de la família, és responsabilitat de cada membre que ha fet la proposta investigar i cercar els detalls d’aquesta sortida. En funció de la seva edat i capacitats li caldrà l’ajut d’algun adult o germà gran.
• Un cop feta l’activitat, també pot ser divertit que cada persona faci una valoració (a mode ressenya al Google) del que més li ha agradat, del que menys, si ho repetiria o no, i aspectes de millora de l’organització, estrelles amb que puntuaria,…Per exemple, en el viatge de retorn de la sortida ja que tots estem junts.

Amb aquest joc, estarem treballant diferents habilitats per la vida, com ara la negociació, la tolerància a la frustració, la capacitat d’estalvi i planificació, l’autocontrol a través de l’espera, la creativitat, la flexibilitat i adaptabilitat als desitjos dels altres. A banda, també podem mostrar als infants com el que aprenen a l’escola té una aplicació directe en la seva vida diària (lectura, escriptura, dibuixar…).

A més, els pares han de vetllar per tal que: 

• la proposta sigui segura i viable, i si implica passar el dia fora i volem abaratir costos, podem preparar el dinar junts i així compartir una altra estona en família on parlar dels hàbits saludables i de l’economia familiar.
• que allà on anem sigui un espai confortable i portem tot el material o roba que correspongui, ex. parasol per anar a la platja, aigua, gorres…
• tothom pugui sentir que tot i que potser alguna activitat no és del seu gust, és capaç d’adaptar-se per a fer-la en família.

Aquesta proposta és perfectament extrapolable a qualsevol moment de l’any (curs escolar, Setmana Santa o Nadal). Us animem a dur-la a terme, i si us ve de gust ens podeu explicar la vostra experiència. Bon estiu a tothom!

Fes clic per descarregar el document de “Estiu en familia”

Família i escola: una aliança pel benestar dels infants

La col·laboració entre família i escola és clau per al benestar emocional d’infants i adolescents.

La família és el primer vincle afectiu que estableix un infant: allà on aprèn hàbits, valors i maneres de relacionar-se amb el món. Més endavant, l’escola esdevé un nou espai de socialització que també influirà en la seva manera de créixer i construir-se.

L’educació dels infants i els adolescents no pot recaure només en l’escola. És fonamental facilitar vincles de confiança i cooperació entre famílies i centres educatius. Quan aquesta relació es cuida, es generen impactes positius tant en el rendiment com en l’autoestima dels infants.

Ara bé, aquest vincle no sempre és fàcil. Sovint, les famílies poden percebre que no formen part activa de l’escola, o bé quedar excloses per motius culturals o per tenir una comunicació menys fluida. 

Com podem afavorir la col·laboració?

Alguns recursos i estratègies per fer-ho possible:

• Pla d’acollida i informació clara per a totes les famílies, especialment les que arriben noves al centre.
• Acompanyament a famílies nouvingudes, assignant una família referent que ajudi en el procés d’adaptació.
• Espais de trobada, diàleg i formació, on compartir inquietuds, propostes i aprenentatges.

Estratègies específiques dirigides a les famílies faciliten que se sentin part del procés educatiu de les seves filles i fills. A Komtü creiem que els vincles s’han de començar a teixir des d’I3, amb el propòsit de caminar en la mateixa direcció pel que fa a l’evolució dels infants.

L’èxit no rau en fer grans coses, sinó en sumar petits gestos des del compromís compartit. I això només és possible si totes les parts es reconeixen com a agents educatius valuosos i amb veu pròpia.

Llegeix l’article complet

Un article de:

Anna Fillat i Cristina Morató

Projects Managers dels programes KOA i KOMTÜ

En els anteriors articles hem estat reflexionant i sentint el que ens generen les emocions en el nostre cos i en les nostres relacions. Enguany en aquest article parlarem sobre dues emocions que demostren una gran presència en l’actualitat. 

Actualment, la societat en que convivim es mou de manera ràpida, generant en nosaltres un seguit d’estructures que sostenen la velocitat en que anem diàriament. 

Aquesta manera de viure, ja forma part de la nostra manera de conviure i també de relacionar-nos entre nosaltres. Però, que ens passa quan ens aturem? Potser quan ens aturem i ens sensem (és a dir, ens deixem sentir allò que ens succeeix en el cos) ens arriba informació del que sentim, del que pensem i del que ens està succeint. 

Però que vol dir sensar-nos? Doncs vol dir tornar al cos. Cal recordar que en el nostre cos és on es produeix la nostra capacitat de poder sostenir-nos, és a dir, poder estar amb el que ens succeeix internament i externament. Ara bé, quan la rapidesa, l’exigència i la velocitat ens hi dificulten el contacte, el nostre cos va acumulant un seguit d’hormones anomenades cortisol que ens configuren i ens porten a sentir estrès i ansietat. 

Sabeu quina és la diferència? L’estrès és una resposta fisiològica i adaptativa davant d’una situació demandant on sentim que no hi ha coherència entre la demanda i els recursos dels quals disposem. Quan aquesta situació que ens demana una actuació desapareix, l’estrès també. 

L’ansietat també té una part de resposta fisiològica d’estrès, però a l’ansietat l’acompanya un seguit d’emocions com la por, tristesa, nervis, preocupació, ràbia. L’ansietat no sempre es desencadena per una situació del present, ni real i, per tant, ens és més difícil la gestió.  

Com podem diferenciar doncs si sentim estrès o ansietat? Doncs escoltant les nostres sensacions corporals, pensaments, sentiments i emocions.

Fins ara hem estat compartint què és i com s’estructura l’ansietat i l’estrès, però per acabar aquest article, creiem que és important poder fer arribar algunes eines que ens permetin poder-les gestionar. 

Ens ajuda a retornar al cos respirar de forma present i connectar amb els peus al terra (ens ajuda a connectar-nos amb l’aquí i ara). Potser cal també que, un cop la sensació disminueixi, puguem posar consciència a quins són els elements que ens connecten amb aquest seguit d’emocions: Quines són les pors? Quins són els nervis?  I les preocupacions ? Hi ha alguna tristesa que estic evitant veure? M’enfada o em connecta amb la ràbia alguna situació i no m’ho he permès expressar o fer alguna cosa? 

Per acabar, et volem fer un seguit de preguntes, en línia del descrit, estàs preparat i preparada? 

I tu? Com gestiones l’ansietat? Què t’ajuda a drenar-la? On la sents? Quina forma té? Quina és la teva por? Tens tendència a evitar-la? Et permets parar i escoltar-la? Parles amb ella sovint? 

És a través del sensar-nos que podem contestar aquest seguit de preguntes, t’animo ara a sensar-te i a compartir amb tu mateix el que sents.

Un article de:

Josep Montané

Educador social, terapeuta i tècnic del Programa Komtü.

Aquí us deixem una selecció de llibres per a totes les edats! 

1. Estic amb tu: Cori Dortfeld, es porta a una reflexió universal i commovedora sobre la tristesa i l’empatia.En Taylor viu una experiència terrible i no sap què fer. Els animals que l’aconsellen estan convençuts que tenen la solució. La gallina li diu que en parli, però en Taylor no en té ganes. L’os li recomana que s’enfadi molt, però això tampoc no el convenç. Un per un, tots volen ensenyar en Taylor a superar la pèrdua, però cap no encerta la manera. Fins que arriba el conill, li fa companyia i escolta el que en Taylor li explica. I això és justament el que necessitava. Edat recomanada: Primera infància. 
2. Quan m’escolto: Elisabet Dionis i Laia Ramiro ens fan reflexionar sobre l’amistat en un conte entranyable i inspirador.Un conte sobre benching: deixar algú a la banqueta.“Quan tenim una relació d’amistat que ens porta més tristesa i neguit que il·lusió i alegria, potser toca revisar què ens està passant. La història del Gael, el Marc i la Nur ens fa reflexionar sobre l’amistat i el bon tracte.” Edat recomanada: Primera infància. 
3. Necessito una abraçada: Isabel Rojas Estapé, ens presenta un llibre inspirador. Hola! Soc la Neureta, la neurona exploradora. Visc al cervell de la Cris i la meva funció és ajudar-la a entendre els seus pensaments i emocions.En aquest conte, els pares de la Cris li anuncien que se n’aniran a viure en una altra ciutat. Com és lògic, això l’ha posada molt trista. Tant, que només té ganes de plorar i és incapaç de sortir d’aquest estat. Per sort, sé com ajudar-la amb aquesta tristesa i convertir els pensaments grisos en moments plens de color. Vols saber com?En aquest llibre, a més de descobrir què passa al nostre cos quan estem tristos, trobarem consells i eines per actuar davant les nostres emocions. Edat recomanada: Primera infància. 
4. Som un grup i ens cuidem: Lídia Casanovas (autora) i Mariona Tolosa (Il·lustradora), ens presenten aquest conte sobre la inclusió a l’aula. Ideal per a mestres. El Max, El Pol, la Jana, El Brian, l’Oliver, l’Ayoub, la Chaima, la Maia, l’Olívia, l’Aran… Tots van plegats a la mateixa classe a l’escola. En el dia a dia, mentre juguen, apareixen conflictes i dinàmiques grupals que, de vegades, porten moments de malestar. Aquest grup haurà d’aprendre a expressar-se, a comunicar-se i a modelar relacions sanes; en definitiva, haurà d’aprendre a cuidar-se. Edat recomanada: A partir de 4 anys.
5. El club dels valents: Begoña Ibarrola ens presenta un conte per sentir. A l’escola hi ha un nen més alt i fort que tots els altres, que s’aprofita de tothom i només pensa a fer servir la violència. La resta estan tots atemorits, fins que un dels companys de la classe, s’arma de valor i s’hi enfronta amb el diàleg i la raó, i no amb la força. Edat recomanada: De 3 a 5 anys. 
6. Mama, tinc un monstre al cap: Un conte per ajudar els nens a gestionar els seus pensaments negatius i frustracions. Gabriel de 8 anys va crear aquest conte per ajudar altres nens a superar les seves frustracions i enuigs quan alguna cosa no surt del tot bé.Amb aquest objectiu, i amb l’ajuda del seu germà Adrián de 5 anys, va crear la majoria de les il·lustracions que apareixen al conte. Quan les van acabar de dibuixar, els seus pares Marcos i Natalia plens d’orgull i emoció, els van ajudar a definir el guió i publicar-lo. Al final del conte trobaràs material inèdit i activitats ja provades per Gabriel & Adrián perquè els nens entenguin el soroll que tenim tots als nostres caps. Aquestes activitats complementen i ajuden a fer que els nens després de la lectura interioritzin aquest valor tan important com l’autoestima. Edat recomanada: 5 a 7 anys.
7. La gratitud es mi superpoder: Alicia Ortega, ens fa descobrir els nostres super poders. La petita Betsy aprendrà que la felicitat es troba a les coses senzilles de la vida, ja siguin grans o petites. Amb l’ajuda d’una pedra màgica, començarà a sentir gratitud pels pares, amics i joguines. Però, què passa quan a Betsy se li oblida fer servir la ‘màgia’ de la seva pedra? S’adona que el poder de la gratitud s’amaga al cor.“La Gratitud és el meu Superpoder” ensenya els més petits a apreciar l’afecte d’una llar, el temps que passen jugant amb els amics i les relacions familiars. Edat recomanda: 7- 9 anys.
8. Laberint de l’ànima: Anna Llena, ens presenta l’obra més personal, íntima i delica. Un deliciós recorregut per les emocions de l’ésser humà, una obra descriptiva i poètica al mateix temps, que ens ajuda a reflexionar, identificar i fins i tot gestionar el nostre món interior, el nostre laberint.
   Un camí tan complex com apassionant. Difícil de preveure, però on l’aventura, l’emoció i la imaginació estan del tot assegurades. Edat recomanada: A partir de 8 anys. 
9. Receptes de pluja i sucre: Eva Manzano i Mónica Gutiérrez ens porten aquest receptari serveix per menjar-se la vida a cullerades, per endolcir les emocions que ens acompanyen cada dia i per aprendre a manejar-les amb la imaginació com a ingredient imprescindible. Conté receptes sobre un munt de sentiments: l’afecte, les tímides, la temprança, la por, l’alegria, l’enuig, l’empatia. Però també parla dels caus de les emocions, i del seu llenguatge verbal i no verbal, fins i tot hi ha un mapa de les emocions. Edat recomanada: a partir de 9 anys.
10. Tu com estàs?: Imma Pla, ens endinsa en un joc emotiu, un recorregut pels sentiments, un àlbum amb expressives il·lustracions i un enginyós final que reflectirà la teva sorpresa.La felicitat de Marta, el temor d’Isaac o la tristesa de Rocío omplen les pàgines d’aquest divertit àlbum que parla dels sentiments. Un mirall a la darrera pàgina reflectirà la sorpresa dels més petits a més de convertir-los en els autèntics protagonistes del llibre. Edat recomanada: a partir de 10 anys
11. Esas cosas que nos pesan: Pablo R. Coca ens parla de la importància de la salut mental. En aquesta novel·la gràfica, Occi sempre posposa el benestar. No es deixa ajudar i creu que absolutament tot en depèn. Intentarà camuflar tot el seu malestar i buscarà milers de fórmules per treure’l. Per això, es dirà coses boniques davant del mirall cada matí, llegirà nombrosos llibres que li diran com ha de viure la seva vida per ser feliç, farà maratons de vídeos motivacionals que li repetiran una vegada i una altra que ell és l’únic culpable del seu patiment i, per descomptat, pensarà molt en positiu. Edat recomanada: a partir de 10 anys.
12. Xarxes: Eloy Moreno, ens porta la continuació de Invisible. Emotiva, commovedora, diferent… Xarxes narra, a través dels ulls d’una adolescent, una història que s’ha convertit en la realitat de tots nosaltres. Quants likes val la teva felicitat? Es passa unes quantes hores més veient els viatges meravellosos, els cossos perfectes i tots els outfits que s’emproven cada dia els influencers. I se sent malament perquè ella no pot portar el ritme de vida que veu a les xarxes, sap que una felicitat així no la podrà assolir mai. Edat recomanada: partir 12 anys.
13. L’art d’emocionar-te: Cristina Nuñez i Rafael Romero, ens presenten un recorregut a través de quaranta emocions expressades a través d’atractives il·lustracions, activitats i reflexions que ens ajudaran a explorar-les.Aquest llibre ens convida a explorar les emocions que basteixen la nostra vida perquè, si bé tots nosaltres les experimentem constantment, no tots som conscients dels diversos matisos que les acompanyen. I conèixer-los és un art, un art que ens fa tenir una vida més harmònica, més plena.Durant aquesta passejada interior, els autors ens guien, amb delicadesa, en una quarantena d’emocions per mitjà de curiositats, citacions, jocs mentals… Un viatge ben entretingut que s’acompanya d’il·lustracions suggeridores. Edat recomanada: a partir de 12 anys sol o en família. 
14. Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito: Jaume Funes ens presenta aquesta guia per pares i mestres. Aquest llibre parla de les nostres principals incerteses educatives. Pot ser llegit en qualsevol ordre i s’organitza en dues grans parts. La primera intenta resumir reflexions i criteris per conviure activament i positivament amb els nois i noies adolescents. La segona és una aplicació pràctica a quatre grans preocupacions adultes: la sobreprotecció, el paper de l’escola, l’equilibri emocional i la comprensió de la societat. I, sobretot, deixeu-los créixer i mireu d’entendre que les seves respostes, aparentment dures, no són més que missatges ocults per continuar sentint-se estimats, per no descobrir la vida en soledat.  Pares i mestres. 

Esperem que els infants i vosaltres els gaudiu!

Fes clic per descarregar el document de “Propostes llibres Sant Jordi 2025”

Com és d’important el llenguatge?

La importància del llenguatge és innegable. Aquest és la base de la comunicació de l’ésser humà, ens permet expressar-nos i comprendre els altres; i, depenent de com l’utilitzem, construirem i interpretarem el món de manera diferent.

Com parlem a les persones amb qui interactuem durant el dia a dia i sobretot com ens parlem a nosaltres mateixos. Hi heu parat a pensar mai?

La manera de comunicar-nos, ens defineix com a persones i construeix la nostra identitat, marca la diferència en la manera que percebem el món i per tant ens influeix en la nostra manera d’actuar, de sentir-nos, de relacionar-nos, i sobretot de com afrontem les circumstàncies de la vida.

Hi ha persones que amb freqüència tenen un llenguatge negatiu, sempre tenen una actitud de desànim i les coses sempre els surten malament. Realment creuen que no tenen sort a la vida i són desafortunats.

En canvi, hi ha altres persones que generalment somriuen, mostren una actitud alegre i positiva encara que no sempre tot el que els hi passa és bo, però tenen un ànim positiu. Es mostren agraïts amb el que tenen i busquen la manera d’estar bé.

Tenint en compte que ens estem imaginant a dos tipus de persones que viuen situacions de vida similars, creieu que la diferència entre uns i uns altres té a veure amb el factor sort o amb factors externs?

Cadascú crea la seva versió de la realitat a partir de la seva experiència i perspectiva personal, per tant, podríem dir que en molts casos la diferència la marca l’actitud. El llenguatge i l’ús que en fem té molt a veure en la visió que tenim de la realitat i, sobretot, en com l’afrontem i gestionem.

Sabent que el llenguatge construeix la nostra realitat, fem-lo servir perquè ens ajudi a millorar, a transformar els nostres pensaments i deixi de ser un obstacle que nosaltres mateixos ens posem per avançar.

Per això cal treballar la nostra atenció conscient, posar atenció en els nostres pensaments i preocupacions i el relat intern o extern que fem d’aquests, perquè són la nostra interpretació de la realitat, però no la realitat en si. A vegades ens cal posar perspectiva a les coses, buscar altres visions i distanciar-nos una mica emocionalment, per poder-ho afrontar amb més claredat mental.

Fer el canvi no és una feina fàcil, és tot un procés que requereix posar-hi consciència, constància i esforç. I una rutina en la qual treballar diàriament.

En casos on la situació pot requerir ajuda externa, la teràpia narrativa ens pot ajudar a fer-ho.
Va ser creada als anys 70 per David Epston i Michael White, que la van emprar per ajudar els seus pacients a entendre’s millor a si mateixos.

És l’art de guarir o sanar a través de la paraula. Aquest enfocament utilitza la narració amb l’objectiu de reescriure la història de vida de les persones, basant-se en les interpretacions que elles fan.
La base és l’externalització del problema, que consisteix en la separació/diferenciació del problema de la identitat de la persona. El problema és el problema i la persona és la persona.

D’aquesta diferència en neix una gran oportunitat: la de valorar els nostres recursos. Totes les persones tenim habilitats, creences i valors per reduir la influència dels nostres problemes i analitzar el problema des d’una altra perspectiva.

Ens ajuda a poder trobar una història alternativa, una desconstrucció de la narrativa dominant, a favor d’una altra de renovada i diferent. Ens dona l’oportunitat de construir una nova història i identitat, desenvolupada des d’una percepció respectuosa i no culpable.

La pròxima vegada que ens ocupi una preocupació, posem atenció en quin relat fem d’aquesta i busquem alternatives.

• Posem consciència
• Elaborem un discurs diferent
• Separem problema de persona
• Posem-hi preceptiva
• Cerquem les capacitats que tenim per afrontar-lo
• Reescrivim la nostra pròpia història

Canviar la narrativa que construïm al voltant d’un esdeveniment ens permetrà assumir la realitat des d’una perspectiva més positiva, regular el nostre comportament i les nostres emocions i cercar solucions que ens aportin major benestar.

Un article de:

Lidia Borrell

Educadora social, terapeuta familiar i tècnica del Programa Komtü.

Malgrat que forma part del cicle de la vida, en general la idea de la mort encara ens fa tant de respecte que la volem ben lluny nostre. I quan aquesta mort l’hem d’explicar als nostres fills i filles, encara se’ns fa més complex. En aquest article veurem unes pautes bàsiques per poder acompanyar saludablement aquest trànsit dolorós, però necessari, que és el d’explicar la mort d’un ésser estimat a un infant.

D’inici, i això serveix per a qualsevol edat de l’infant, el que és més important és que aquesta notícia se la donin els pares, i a falta d’ells, les persones emocionalment més properes. El context és important: sempre que sigui possible és aconsellable que li donin la notícia com més aviat millor, en un lloc segur i tranquil (la seva habitació, per exemple), i de dia –per donar temps a gestionar la tristesa-. El millor és que puguem acompanyar als infants a transitar aquesta fase amb naturalitat, expressant, tant ells com nosaltres mateixos, les emocions que poden estar presents, permetent el plor, la tristesa, l’enyorança, etc. Cada infant necessita el seu temps, i cal respectar-lo.

En els infants més petits (2-8 anys) també és important el tipus de llenguatge que emprem. Cal que aquest sigui afectuós, clar i senzill. Podem iniciar la conversa amb un “he d’explicar-te una cosa molt trista”, utilitzant expressament la paraula “mort” i evitant els eufemismes “se n’ha anat al cel”, “s’ha adormit per sempre”, (alguns infants poden desenvolupar fòbia al dormir) deixant clar que no el podran tornar a veure més.

Alguns infants poden sentir-se culpables d’aquesta mort “si m’hagués portat millor estaria viu”, per la qual cosa és molt adequat, sobretot en etapes més primerenques (2-6 anys), deixar clar que aquesta mort no té res a veure amb ells i que no és responsabilitat seva que aquella persona hagi mort.

Els infants aprecien molt les rutines, els fan sentir segurs i confiats en l’entorn, per tant, passat el moment de l’anunci, és indicat que la casa torni a la seva normalitat en la mesura del possible (horaris dels àpats, moment del bany o del joc, etc.). D’aquesta manera, també els estem donant el missatge que la vida continua i que ells continuaran estant ben atesos.

En el cas que sigui la mascota la que ha mort, els passos a seguir també continuaran essent els mateixos. El vincle que un infant estableix amb la seva mascota és molt especial i de profund afecte, per tant, caldrà també donar un espai respectuós i ampli per poder gestionar aquesta pèrdua.

Respecte al dubte sobre si és adequat o no que vagin al tanatori, el millor és preguntar directament a l’infant si volen anar, explicant què és el que es trobaran i també que estaran acompanyats en tot moment. El mateix aplica a si volen entrar a veure el difunt: cal preguntar, i en cas que la resposta sigui afirmativa, explicar amb quina situació es trobarà i que estarà acompanyat. Preferiblement, caldrà buscar moments de poca afluència de visitants per tal de poder prestar-li tota l’atenció que necessiti.

En cas que la mort es produeixi en període escolar, és molt recomanable posar-se en contacte amb el tutor/a per tal que pugui fer un acompanyament des de l’aula, així com observar possibles reaccions en l’infant que siguin preocupants.

En definitiva, acompanyar a un infant a transitar el dol per la mort d’un ésser estimat és un acte educatiu en tota regla. Li estem ensenyant a integrar la mort com a part del cicle de la vida, i que les manifestacions de les emocions són permeses, benvingudes i acompanyades d’afecte i comprensió, sent aquest un dels molts “regals intangibles” que podem fer als nostres fills en el decurs de la seva infantesa.

Un article de:

Irene de Luis Suárez

Psicòloga, terapeuta familiar i tècnica del Programa Komtü.