Quantes vegades hem escoltat a un adult/a dir-li a un infant que està plorant perquè s’ha fet mal jugant al parc “no ploris, no ha estat res”? O bé, també haurem escoltat “no t’enfadis, ara hem de sopar i deixar de jugar, però no t’enfadis”, quan l’infant té una rabieta perquè vol seguir jugant i no anar a taula.

Com a adultes volem que el nen, que la nena, es calmi i puguem passar pàgina a aquesta situació que l’està fent sentir malament i deixar que l’emoció desagradable se’n vagi ràpid. I ho volem tant per ell o ella, perquè així estarà millor, com per nosaltres, perquè així no estarem en una situació de tensió.
I estem fent bé quan actuem així? Ho fem amb tota la bona intenció del món, perquè volem el millor per ells i elles, això està clar. Però si ens fixem en el funcionament del cervell, podem dir que no deixar expressar l’emoció, al dir “no ploris o no t’enfadis o no tinguis por, vergonya…”, estem provocant que l’emoció no surti, es quedi “atrapada” i això farà que duri més temps, que pugui fer-se més potent i que la reacció de l’infant sigui més desmesurada. I aleshores ens hem de posar més “normatius” perquè la situació ha augmentat d’intensitat, quan volíem totalment el contrari.

Anem a donar quatre idees de com funciona el cervell, el nostre sistema nerviós, per entendre que el missatge a donar quan una emoció apareix és deixar que s’expressi, no callar-la o disminuir-la. I després ja anirem a la reflexió, a la paraula.

Quan una situació ens genera por, ràbia, alegria, tristesa.., s’activa la part del cervell que en diem sistema límbic. El nostre cos, el nostre sistema nerviós s’activa, donant senyals físiques de que alguna cosa passa (ritme cardíac més ràpid, tensió muscular…). I aquesta informació va a parar al sistema límbic, a l’amígdala, activant-se l’emoció instintiva que es generi. I repeteixo instintiva perquè no es pot controlar, ens emocionem de forma involuntària, apareix per estímuls externs o interns, i aquesta sensació emocional ens portarà un pensament associat.

Anem a posar un exemple, imaginem que estem al parc i veiem un pare amb el seu fill jugant a pilota. Al cap d’una estona, el pare li diu al nen “ara parem de jugar, que es fa tard i hem d’anar cap a casa”. El nen contesta “no pare, jo vull seguir jugant”, i així fins que el nen s’enfada, s’asseu a terra i es posa a plorar.
Què li ha passat? Doncs que primer estava content amb el pensament associat (molt inconscient) “que bé m’ho estic passant”. Al rebre el missatge que ha de marxar, el seu cos es comença a tensar, però poc, perquè espera que el pare cedeixi. Però al mantenir-se el pare amb “marxem”, el seu cos es tensa més i apareix l’emoció de ràbia, amb el pensament associat de “jo vull seguir aquí, jugant, no me’n vull anar”. I a l’haver de marxar, apareix la reacció de “rabieta”, i de seure al terra.

Amb un “no t’enfadis” no fem altra cosa que mantenir o augmentar la ràbia, perquè no li donem un espai a l’emoció, la volem fora i aquesta ens diu “aquí em quedo”. El pensament associat no se n’anirà per art de màgia, hem d’acompanyar l’emoció perquè aquesta es vagi regulant i pugui venir un nou pensament associat.

Les persones adultes, quan una emoció ens atrapa i ens porta a un pensament associat, per exemple quan vaig per un carrer molt fosc i ens entra una mica de por, pensant en que pot haver-hi algun perill, ens regulem soles. Ens diem a nosaltres mateixos/es “no ha de passar res, només és un carrer fosc”. Podem donar-nos un missatge tranquil·litzador i l’emoció es regula.

Els infants no ho poden fer, necessiten de la figura adulta per fer-ho, perquè encara no tenen aquest llenguatge interior que els permet regular-se.

Si tornem al cas del parc, si el pare en comptes de dir-li “no t’enfadis”, li diu “entenc que t’enfadi deixar de jugar, perquè t’ho estaves passant bé”, està validant l’emoció, està deixant que s’expressi, no la talla. I en el nen, aquest reconeixement de l’emoció el permetrà identificar-la, adonar-se que està sentint ràbia. Si seguim dient-li “entenc que estàs enfadat, però ara hem de marxar perquè és tard. Demà hi tornarem després de l’escola”, el nen probablement seguirà enfadat, però no anirà a més i el pensament associat ja tindrà alguna cunya semblant a: “jo vull seguir jugant, no me’n vull anar… però demà tornarem”. Aquest petit canvi ajuda al nen a començar a drenar l’emoció, a regular-la. Si li diem “si segueixes així, no tornarem al parc en tota la setmana!!!”, lògicament l’emoció pujarà d’intensitat i la situació acabarà molt pitjor del que voldríem.

Amb la nostra calma i tranquil·litat podem ajudar als infants a reconèixer les emocions i regular-les si és necessari. I des de la biologia del cervell, si no ho fem així, l’emoció es dispararà i acabarà havent-hi reaccions associades que seran inadequades, lògicament.

Amb aquesta missatge no vull dir que sempre hem d’estar amb calma i serenor, els adults/es també tenim les nostres vivències que ens preocupen, ens enfaden, ens entristeixen… i clar, el nostre cervell també actua des de l’emoció i en algunes ocasions tenim menys paciència i acompanyem als infants des d’aquest estat. És normal, som persones i no ho fem sempre tot bé.

La diferència és que nosaltres podem regular les nostres emocions internament, o amb altres adults/es que ens estimen i ens poden ajudar a estar millor. I els nens i nenes no ho poden fer autònomament, necessiten de l’adult per fer-ho. Estan en procés de desenvolupament, creixent, i necessiten d’aquest acompanyament per anar-se coneixent emocionalment, per entendre millor el seu entorn, les seves conductes i aprendre.

Sense aquest saber estar de l’adult, l’infant es perdrà en les emocions i no podrà tenir la calma necessària per fer un aprenentatge significatiu de les experiències que vagi vivint.

Un article de:

Carles Bosch

Psicòleg, terapeuta familiar i tècnic del Programa Komtü.