En altres èpoques de la història de l’educació, un títol com el d’aquest article hauria creat una gran controvèrsia o, potser, s’hauria quedat en un racó sense que ningú li fes cas.

I per què?

Doncs perquè, des d’un prisma directiu, no es contemplava cap altra manera d’acompanyar a l’infant a casa o a l’escola. Dites populars com “la letra, con sangre entra” (uff… aquesta frase, fa por només llegir-la, imagineu-vos haver-la viscut) ens diuen com enteníem l’aprenentatge com a societat.

Per sort, hem deixat enrere aquest estil educatiu. Tot i que hi ha parts del món i cultures que encara el mantenen i, fins i tot, m’atreviria a dir que, en el món occidental, hi ha adults del món educatiu que tenen aquest patró interioritzat, encara que no el mostrin obertament.

Què hem de saber sobre l’estil educatiu?

En ocasions, hem de tenir un estil educatiu directiu, sobretot quan una situació pot ser perillosa. Per exemple, un infant de 5 anys que travessa el carrer corrents, requeriria directivitat per part de l’adult.

Però, quan tenim aquest estil educatiu incorporat com a patró educatiu, és quan ens hem de plantejar si és el que el nen o nena necessita perquè, probablement, estarà relacionat amb la nostra necessitat de control, de respecte cap a l’adult. I, aquí, la nostra història familiar hi té un pes fonamental, d’on venim i com ens van educar. És interessant pensar-hi, reflexionar-hi, per adonar-nos com estem a l’aula o a casa.

L’evidència

La neurociència aplicada a l’educació i a la psicologia ens ha mostrat com funciona el nostre organisme, el nostre cervell davant els estímuls externs. Hi ha molts estudis, molts experts, que han evidenciat que, si som adults amorosos, l’infant està més regulat neuronalment.

Per què?

 

Perquè l’organisme segrega hormones, sobretot oxitocina, que generen sensacions de plaer en el cos i, per tant, disminueixen les defenses i augmenten l’obertura neuronal cap a l’experiència, cap a l’aprenentatge.

 

Si ens mostrem poc amorosos, distants, durs en la relació amb l’infant, aquests experts del cervell ens han mostrat que el cortisol, una altra hormona, és qui ens regula: la seva funció és posar-nos en alerta, fer sentir al cos que estem davant d’un perill.

No cal centrar-nos en els nens i nenes, pensa en tu mateix: Què ens passa quan ens sentim davant d’una situació perillosa? Estem igual de receptius i oberts a l’exterior, a l’entorn? O bé ens posem en una posició interna de defensa?

Segur que és més la segona i, ara, reflexiona en com et defenses, havent-hi l’atac, la fugida i el no saber què fer, com a respostes bàsiques de l’organisme.

Doncs als nens i nenes els passa el mateix, però amb el hàndicap que són infants i estan aprenent a regular-se emocionalment, i la nostra actuació pot tenir molt més impacte en ells que en nosaltres com adults, ja que tenim més mecanismes de regulació (tot i que alguns/es l’han perdut o deixat de banda).

Què vol dir ser un adult amorós?

Tot i que per als infants és vital el contacte físic, ser un adult amorós no vol dir estar tot el dia abraçant. Vol dir estar present, atent a les necessitats de l’infant, escoltar de manera activa per saber com està i què necessita, sense fer judicis. Si els mirem amb amor, si estem per ells, estaran molt més oberts i receptius.

Com a punt final, et demano que reflexionis sobre quin va ser l’estil educatiu que vas viure amb la teva família. Si et vas sentir ben acompanyat/da o si va haver-hi poc amor (aquí podríem aprofundir en què van viure els nostres pares i mares per actuar així, però és tema d’un altre article…). Donar-hi un espai ens ajudarà a prendre consciència de com va ser, com ens hagués agradat que ens haguessin tractat i què és el que projectem en la relació amb l’alumnat a aquest nivell.

Tots i totes tenim una història de vida que hem d’acceptar, amb moments de tots els colors (mai tots són blancs o negres, és impossible). Revisar-la ens ajuda a actuar des d’un lloc més neutre amb els nens i nenes i que, a escala neuronal, estiguin més oberts a la vida i a qualsevol experiència que es proposi des de l’aula.

 

Imatge cervell_Sigués amorós i l'aprenentatge vindrà sol

 

Obrim tots els canals del nostre organisme perquè, com va observar la neuròloga Rebeca Saxe, si donem amor, s’activa l’oxitocina en l’altre, però també en nosaltres mateixos/es (mira les taques vermelles de la imatge, no només estan en l’infant). I això és obertura a la vida per ambdues parts.

Sembla fàcil, oi? Doncs posem-ho més en pràctica!

Un article de:

Carles Bosch.

Psicòleg i terapeuta familiar. Tècnic del Programa Komtü.