Nous Cims

En aquest article vull compartir què suposa, a nivell cerebral, l’impacte d’una pèrdua i com podem acompanyar als infants en aquell moment vital perquè la vivència del dolor s’integri de forma saludable.  Això no vol dir, en cap cas, evitar el malestar que genera, perquè aquest hi és i s’ha d’expressar, sinó ajudar a donar-li espai i significat.  

És important recalcar que el dol per una pèrdua necessita expressar-se emocionalment per digerir-se. Callar el dolor no el fa desaparèixer: només el fa créixer per dins. 

Quan parlem de pèrdues, cal tenir present que n’hi ha de diferents tipus i intensitats. La més intensa és la mort d’una persona estimada, però també significativa poden ser significatives la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació, un canvi de domicili, de feina o d’escola, o fins i tot la pèrdua o trencament d’una joguina estimada. Totes aquestes situacions poden generar una sensació de buit o malestar que l’organisme, biològicament, s’encarrega de fer-nos sentir. 

Què passa en el nostre cos quan vivim una pèrdua? 

En aquestes situacions s’activa el sistema límbic, especialment l’amígdala, la regió cerebral que detecta i processa les emocions. Aquesta activa emocions com la tristesa, la por o la ràbia. Alhora, s’allibera cortisol, coneguda com l’hormona de l’estrès, que genera sensacions de tensió o malestar. Aquesta activació límbica pot venir acompanyada de pensaments desagradables com “no pot ser”, “no és veritat”, “no ho superaré”, “em sento perdut sense aquesta persona, objecte, espai…”. I actuarem de manera instintiva, inconscient, per protegir-nos d’una situació de dolor. Aquí hi ha diferents maneres, totes vàlides, perquè són inconscients, no racionals, que poden ser des de cridar, plorar, donar cops, a quedar-nos en silenci, buscar estar a soles, o fins i tot, en situació de paràlisi, sense reaccionar. El cervell, davant d’un perill (la pèrdua és una situació de perill), actua instintivament de tres formes, lluitant (cap a fora), fugint (cap a dins) o quedant-se paralitzat o congelat. 

Podem dir que en situacions de pèrdua, el cervell es bloqueja i queda atrapat en l’emoció desagradable. Si no expressem el que sentim, és quan es pot enquistar el dolor, quedant-se fixat com un record emocional no elaborat. Aquí entra en joc l’hipocamp,  una estructura del cervell relacionada amb la memòria i l’aprenentatge. L’amígdala li envia informació emocional, que en les pèrdues és molt potent, de molt malestar i l’hipocamp el que fa és guardar i organitzar aquest record emocional, construint un relat intern de la pèrdua 

Per exemple, si algú perd un ésser estimat, l’amígdala envia a l’hipocamp un missatge emocional molt intens, com “això fa molt mal!”. Aleshores, l’hipocamp guarda aquest record emocional, amb tots els detalls (on era quan em van donar la notícia, què vaig sentir en aquell moment, qui estava amb mi, quin dia feia, com era la casa, l’habitació…). 

Si no donem espai a l’expressió del dolor de la pèrdua, aquest relat intern de malestar anirà agafant més solidesa i es quedarà arxivat en una “carpeta emocional”. I quan hi hagi la vivència d’una situació semblant, una nova pèrdua, la carpeta emocional de malestar s’obrirà i el dolor tornarà amb la mateixa intensitat. 

La famosa frase “el temps ho cura tot” no és del tot certa des del punt de vista de la neurociència. El temps, per si sol, no cura: el que permet és transformar el relat intern amb missatges més saludables, com “és llei de vida” o “molta gent passa pel mateix”. Però si no s’ha expressat i elaborat el dolor, quan es produeix una nova pèrdua, el record es reactiva amb tota la seva càrrega emocional. 

Per tant, l’única forma de transformar la carpeta emocional és expressant el dolor. Només així  li donem un espai intern, l’integrem, i el sanem. Si l’emoció s’expressa, l’hipocamp pot reorganitzar aquest record emocional i situar-lo en el moment en que es va produir, sense que s’enquisti.  

Com a persones adultes, podem trobar espais per expressar aquest malestar (amb la parella, amics, familiars o professionals) per evitar que s’enquisti.I si no ho fem, sabem que sortirà per algun costat. La societat ens dona el missatge de que hem d’estar bé i això pot portar a que davant del dolor d’una pèrdua, ens donem la resposta de “no passa res”, “ja passarà”. I es queda dins nostre, no s’integra, no s’accepta, fent-nos mal. Per això, és fonamental no retenir-lo: treure’l, expressar-lo i compartir-lo és la forma més sana de cuidar-nos, també des del funcionament del cervell. 

I amb els infants, perquè no arrosseguin aquest dolor, que no “s’enquisti” en el sistema límbic, és essencial donar espai a l’expressió del que senten, per a que puguin fer un relat més saludable.  

Consells per acompanyar als infants 

Ara llistaré algunes idees que ens poden ajudar a aquesta expressió del dolor per una pèrdua:  

• Oferir espais segurs on puguin expressar el que senten sense judici, validant les emocions que surtin. Parlar obertament dels sentiments que genera la pèrdua. 

• Mostrar calma, afecte i disponibilitat. No cal tenir respostes al que passa, sinó estar, ser-hi de manera empàtica i constant. 

• Si és necessari, donar explicacions adaptades a cada edat, tenint present que com més petits, menys comprensió racional del que implica una pèrdua. 

• Fomentar rituals de comiat, aquests ajuden el cervell a entendre i tancar cicles. Alguns rituals poden ser:  

• Fer un dibuix. 

• Escriure una carta. 

• Visitar un lloc especial per la persona que se n’ha anat i dir-li adeu. 

• Fer una capsa amb objectes de record. 

 Així doncs, el cervell davant d’una pèrdua passa per una sèrie de processos emocionals i neurofisiològics que, tot i ser difícils, si hi ha un bon suport extern, no s’enquisten, sinó que permet un nou equilibri i sentit, malgrat que la pèrdua mai es podrà esborrar completament. 

Un article de:

Carles Bosch (tècnic programa Komtü)

Què li passa a la germaneta de l’Àlex? –  Bea Taboada (il·lustracions de Dani Padrón)

La germaneta de l’Àlex no para de plorar i ell intenta entendre què li passa. Potser té trons i núvols al cap? A través d’aquesta història tendra i imaginativa, el conte ajuda els infants a posar paraules a les emocions i a descobrir que, darrere de les llàgrimes, sovint hi ha sentiments que necessiten ser escoltats i acollits. 

Les petites (i grans) emocions de la vida – Montse Gispert

Un llibre que convida a apropar-nos al món de les emocions que tots experimentem: la timidesa, la por, l’alegria… A través de diferents situacions quotidianes, els infants poden reconèixer què senten i començar a comprendre millor el seu propi món emocional. 

El rugit -Eoin McLaughlin

La Tortuga ha caigut mentre intentava escalar una pedra i s’ha quedat de panxa enlaire. Està molt enfadada i no vol sentir consells ni abraçades. Però el seu amic Eriçó l’acompanya amb paciència. Una història plena d’humor i sensibilitat que ajuda a parlar de la ràbia i de la importància de respectar els temps emocionals. 

El petó – Eoin McLaughlin

El Cocodril i el Tigre tenen molta son i busquen algú que els faci un petó de bona nit… però sembla que ningú els vol ajudar. Finalment, els seus pares apareixen al centre del llibre per acompanyar-los cap al món dels somnis. Un conte tendre que reforça el vincle i el ritual d’anar a dormir. 

Quan esclata la tempesta – Bea Taboada

De vegades les emocions arriben emboirant el cap, portant núvols, pluges i trons. Aquest relat ajuda els infants a comprendre aquestes explosions emocionals i a descobrir, amb l’ajuda dels adults, maneres d’acollir-les i travessar-les amb calma i empatia.

A vegades em sento petita – Vanesa Martínez

Sovint pensem que som petits o que el que fem no és prou important. Aquest llibre recorda als infants que els gestos més senzills poden tenir un gran impacte. A través de la mirada d’una nena, descobrim com cadascú de nosaltres pot contribuir a fer del món un lloc una mica millor. 

Im-perfecte – Zuriñe Aguirre

Gargot viu dins de la punta d’un llapis. És molt tímid, no vol sortir del seu amagatall, perquè se sent defectuós: tot el dia veu passar figures que són meravelloses. Fins que un dia, el llapis li va fer veure que, tot i no ser perfecte com un cercle o un quadrat, sí que pot ser molt original. Perquè ser im-perfecte és una oportunitat per descobrir el que volem ser.

La Verònica vol un amic – Pep Molist (il·lustracions d’Ona Caussa)

La Verònica ho té tot… però li falta una cosa molt important: un amic amb qui jugar, compartir secrets i viure aventures. Aquesta història aborda amb sensibilitat la necessitat de vincle i d’amistat que tots els infants senten en algun moment.

Tinc un drac a la panxa – Beatriz Berrocal

El protagonista d’aquesta història ha de parlar en públic a l’obra de teatre de l’escola, però sent com si tingués un drac a la panxa que li fa oblidar les paraules. Un conte que ajuda a parlar de la por escènica i de com podem aprendre a gestionar els nervis i la inseguretat.

El gran llibre de les emocions – María Menéndez-Ponte

Reconèixer i saber expressar emocions i sentiments és fonamental en el desenvolupament dels infants. De vegades, els adults entenem què senten, però no sabem com explicar-los-ho perquè siguin capaços de comprendre’s millor.

El dia que les onades del mar em van entrar a la panxa – Cinta Arasa

L’Aran recorda les millors vacances de la seva vida, l’estiu que va conèixer els seus amics de l’Illa. L’estiu que va sortir a navegar molts dies, va contemplar els estels del cel i va bussejar per veure els peixos de colors al fons del mar. L’estiu que va descobrir una sensació difícil d’explicar, i que és com si les onades del mar t’entressin a la panxa.  Una història plena de sensibilitat que parla dels primers sentiments i d’aquelles experiències que ens ajuden a créixer.

L’arbre i jo – Blanca Bravo

La Mariavebaixabé té una relació molt especial amb l’avi, que l’ha cuidada des de petita perquè els pares sempre treballen. El iaio és un home feliç i ben original: pinta, esculpeix i inventa coses, però, sobretot, està enamorat dels arbres. La neta l’observa, l’imita i se l’estima amb tot el cor. Sense adonar-se’n, ha après de l’avi veritables lliçons de vida, d’una vida que no s’imagina sense ell.

Mama, per què m’enfado? – Diana Jiménez

Un nou conte pensat per ajudar els més petits a gestionar l’enuig, la ràbia i la frustració. A través de la història de l’Alonso, els infants aprendran a identificar què senten i per què. El llibre ofereix eines senzilles per trobar el “lloc de la calma” i regular les emocions en moments difícils. A més, inclou una guia amb activitats per treballar en família.

Moles molt. Una guía per surfejar l’adolescència – Miriam Tirado

Ser adolescent o preadolescent no és gens fàcil. De vegades no t’entens ni a tu mateix: les emocions se’t fan bola, el cap no s’atura i el cos et creix i et canvia a un ritme incòmode. Pots sentir que t’ofegues!
En aquest llibre, Míriam Tirado comparteix reflexions i eines perquè nois i noies entenguin millor què els passa i puguin viure aquesta etapa amb més seguretat i confiança en ells mateixos.

La botiga de les vides – Adrià Aguacil

La Júlia se sent diferent dels seus companys i pensa que mai encaixarà. Un dia descobreix una botiga molt especial on es poden comprar vides noves… però cada decisió té conseqüències. Una història que convida a reflexionar sobre la identitat, l’autoacceptació i el valor de ser un mateix.

Recomanacions llibres adults

Criar junts – Míriam Tirado

En aquest llibre, Míriam Tirado (especialista en maternitat, paternitat i criança) convida les parelles a mirar-se amb honestedat per detectar aquells aspectes de la relació que poden necessitar més cura. A través de reflexions i propostes pràctiques, ens anima a créixer com a parella. Una lectura inspiradora tant per a qui està pensant a tenir fills com per a qui ja està immers en la criança i vol continuar construint una relació més conscient i connectada.  

Educación emocional y apego – Rafa Guerrero

Rafa Guerrero apropa l’educació emocional i l’aferrament des d’una mirada clara i accessible. El llibre ofereix eines pràctiques per comprendre millor què passa dins del món emocional dels infants i com podem acompanyar-los perquè desenvolupin una autoestima saludable i aprenguin a gestionar allò que senten. Una guia útil per a famílies i professionals que volen aprofundir en l’acompanyament emocional.

Sentir – Míriam Tirado

Entendre les pròpies emocions i saber acollir les dels altres no sempre és fàcil. Moltes persones no hem rebut educació emocional ni eines per saber què fer amb el que sentim. En aquest llibre, Míriam Tirado ens convida a reconnectar amb el món emocional i ens ofereix recursos per acompanyar-nos millor a nosaltres mateixos i a les persones que estimem.

No sense el meu mòbil – Jaume Funes

El món digital forma part de la vida dels infants i adolescents, ens agradi o no. En aquest llibre, Jaume Funes ens proposa una mirada reflexiva sobre com acompanyar-los en aquest context. Més que censurar o prohibir, l’autor ens recorda la importància de mirar, observar, escoltar, veure i preguntar. Una lectura que ajuda a abordar amb més consciència un dels grans reptes educatius actuals. 

Educar millor – Carles Capdevila

Carles Capdevila ens recorda que educar és una tasca complexa però també apassionant. Amb humor, reflexió i mirada humanista, aquest llibre recull converses amb professionals del món educatiu que comparteixen experiències i visions diverses sobre l’educació. Una invitació a pensar-la conjuntament i a construir complicitats entre famílies, escola i societat.

Com cuidar la salut emocional – Eva Bach

Eva Bach ens ofereix un llibre ple de sensibilitat i saviesa pràctica per reconciliar-nos amb les nostres emocions, especialment amb les més difícils. A través de reflexions i recursos concrets, ens ajuda a conèixer-nos millor i a poder acompanyar amb més cura el desenvolupament emocional dels infants i adolescents que tenim a prop. 

M’agrada la família que m’ha tocat – Carme Thió de Pol

Fruit de més de trenta anys de treball amb grups de famílies, aquest llibre aborda moltes de les inquietuds habituals en la criança: la gelosia, les pors, la inseguretat o els conflictes quotidians. Amb una mirada comprensiva i realista, Carme Thió ofereix pistes i maneres de comunicar-nos que poden ajudar a millorar les relacions familiars. 

T’escolto, t’entenc, t’estimo… i per això t’educaré sense sentir-me culpable – M. Jesús Comellas

Un llibre pensat per a famílies que sovint se senten desorientades entre teories educatives i expectatives socials. M. Jesús Comellas convida a recuperar la confiança en el paper dels adults que eduquen, allunyant-se del sentiment de culpa i reivindicant una educació basada en la responsabilitat, l’afecte i la coherència.

L’art d’educar amb amor – Xavier Caparrós

Aquest llibre proposa una reflexió profunda sobre el sentit d’educar i sobre el paper que tenim les persones adultes en l’acompanyament dels infants. Amb una mirada humanista, ens convida a repensar la manera com eduquem i a construir entorns que afavoreixin el creixement, la llibertat i la dignitat de cada persona.

Este trozo de vida – Estel Solé

Tot i que no és un llibre específicament sobre criança, aquesta novel·la d’Estel Solé aborda amb sensibilitat temes com la conciliació, la pèrdua, la vulnerabilitat i la resiliència. Històries que poden ressonar amb moltes famílies i que conviden a mirar la vida quotidiana amb una nova perspectiva emocional.

La escuela que escucha – Mario Izcovich

Aquest llibre convida a repensar l’escola com un espai on l’escolta activa i respectuosa esdevé el centre de la convivència i de l’aprenentatge. A través d’exemples i estratègies concretes, mostra com escoltar de veritat —més enllà de sentir— pot afavorir relacions més empàtiques entre alumnat, professorat i famílies, i contribuir a construir comunitats educatives més cohesionades.

Enseñar y aprender en Educación Primaria – Carles Monereo, Antoni Badia i Juan Ignacio Pozo

Aquest manual, d’accés lliure i gratuït, és un recurs valuós per a professionals de l’educació. Recull evidències científiques actualitzades sobre com promoure aprenentatges significatius a l’etapa de Primària i les tradueix en orientacions pràctiques aplicables al dia a dia de l’aula.

Fes clic per descarregar el document de “Selecció de lectures 2026”

En les estones d’oci en família es poden fer moltes activitats a l’aire lliure, i des de Komtü animem les famílies a gaudir-ne i a connectar amb la natura: passejar per la muntanya i buscar fulles seques, jugar a pilota a la platja, córrer… Però també, quan som a casa, podem compartir activitats entretingudes amb els fills i filles, com ara jocs de taula o fer de cuiners. 

Aquí us proposem una altra manera de passar temps en família: veure pel·lícules que, a més de ser entretingudes, tenen un rerefons educatiu que ajuda a treballar valors, la unió familiar i molt més! 

En aquest document hi trobareu una selecció de pel·lícules estrenades recentment, perfectes per gaudir en família. Una excel·lent oportunitat per compartir temps, aprendre i viure moments especials conjuntament! 

Elemental 

Diferències, pertinença i identitat. 

En una ciutat on conviuen els elements (foc, aigua, terra i aire), la història d’amistat entre dos joves molt diferents permet abordar temes com la interculturalitat, les expectatives familiars, la identitat i la pressió per encaixar. Una proposta visualment atractiva que convida a parlar sobre convivència, respecte i construcció del propi camí. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Wish 

Desitjos, esperança i responsabilitat col·lectiva. 

Una aventura que reflexiona sobre el poder dels desitjos i la importància de no delegar completament el propi criteri. Més enllà del conte clàssic, obre la porta a conversar sobre autonomia, lideratge i la necessitat de pensament crític davant figures de poder. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Migración: Un viaje patas arriba 

Sortir de la zona de confort. 

Una família d’ànecs inicia un viatge inesperat que posa a prova les seves pors i resistències. Ideal per parlar de canvi, flexibilitat, protecció excessiva i confiança en el creixement dels fills. Amb humor i ritme àgil, facilita el diàleg intergeneracional. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Wonka 

Creativitat, perseverança i mirada esperançada 

La història dels inicis del famós xocolater posa en valor la imaginació, la constància i la importància de mantenir la il·lusió malgrat les dificultats. Interessant per treballar el valor del somni, l’esforç sostingut i la cooperació. 

Edat recomanada: Tots els públics. 

Luca 

Amistat, diferència i creixement personal. 

La història de dos amics que amaguen un secret permet abordar la por al rebuig, el desig de pertinença i el pas cap a l’autonomia. Ideal per parlar de la identitat, la pressió del grup i el valor d’atrevir-se a mostrar-se tal com un és. 

Edat recomanada: +7 anys.

Paddington 2 

Bondat, justícia i reparació. 

Amb humor i tendresa, aquesta aventura posa en valor la bondat com a força transformadora. Permet parlar de confiança, error, responsabilitat i de com les relacions poden reparar situacions difícils. 

Edat recomanada: +7 anys. 

Robot Dreams 

Amistat, absència i elaboració del dol. 

Sense gairebé diàleg, aquesta pel·lícula aborda la relació entre un gos i un robot, i el procés de separació. Una proposta subtil per parlar del vincle, la pèrdua, l’acceptació i la capacitat de continuar estimant des del record. 

Edat recomanada: +8 anys 

Documentals familiars recents 

Pets (2025) 

Connexió afectiva amb animals i desenvolupament emocional.

Aquest documental dirigit per Bryce Dallas Howard retrata la relació especial entre infants i els seus animals de companyia. Amb històries d’adopcions, cures i moments de complicitat, facilita converses sobre la responsabilitat, l’empatia i la importància del vincle afectiu amb els animals.   

Edat recomanada: +7 anys. 

An Update on Our Family (2025) 

Mediació digital, família i responsabilitat. 

Explora una família que difonia molt la seva vida a les xarxes i el que va passar amb un dels seus fills. Permet parlar dels límits digitals, respecte als infants, i la responsabilitat que tenim com a adults quan parlem del públic i privat.   

Edat recomanada: +12 anys (amb context adult). 

Recomanacions per a adolescents i per gaudir en família 

Mientras seas tú 

Malaltia, dignitat i consciència de vida. 

Retrat proper d’un procés de malaltia neurodegenerativa que posa en valor la dignitat, l’humor i la lucidesa davant la vulnerabilitat. Una proposta  per parlar de la finitud, l’autonomia i l’acompanyament. 

Edat recomanada: +12 anys.

He Named Me Malala 

Educació, drets i valentia. 

La història real d’una jove activista que defensa el dret a l’educació. Un documental potent per treballar el compromís social, la igualtat de gènere i la força de la paraula com a eina de transformació. 

Edat recomanada: +12 anys. 

Creixent junts 

Infància, esperança i context social. 

Un retrat dur, però sensible, de la infància en contextos socials vulnerabilitzats. La pel·lícula posa en valor la imaginació, la resiliència i la capacitat de somiar, fins i tot en situacions adverses. Recomanada per generar empatia i consciència social. 

Edat recomanada: +12 anys. 

Close 

Amistat, masculinitat i dol. 

Un relat sensible sobre l’amistat a la preadolescència i les conseqüències de la pressió social. Especialment indicada per obrir converses sobre identitat, expressió emocional masculina i culpa. 

Edat recomanada: +12 anys. 

Un amor 

Relacions, límits i ambivalència emocional. 

Una història que explora les dinàmiques de poder dins la parella, el desig de pertinença i la dificultat de posar límits. Interessant per a adolescents a partir de 14 anys ja que ens permet  reflexionar sobre autoestima, consentiment i dependència emocional. 

Edat recomanada: +14 anys 

Consells per a les famílies 

Després de veure una pel·lícula, és genial reflexionar sobre el que ens ha arribat de forma conjunta. Aquí et deixem algunes preguntes per obrir un diàleg en família:  

1. Us ha agradat la pel·lícula? Perquè?  
2. Què és el que més us ha cridat l’atenció? 
3. Us ha ajudat a veure les coses d’una manera diferent? 
4. Com podem aplicar l’après a la nostra vida diària? 

Esperem que gaudiu molt d’aquestes pel·lícules i que passeu moments especials en família!  

Fes clic per descarregar el document de “Pel·lícules recomanades per a infants i adolescents 2026”

Us convidem a fer una reflexió interna sobre la paraula “càstig” i les emocions que s’hi associen quan la pronunciem. 

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el càstig és una pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina.  

Llavors, per què castiguem?  

Sovint ho fem des de la necessitat de marcar un límit, amb la intenció d’educar en el valor de la convivència positiva.   

Com ens fa sentir a nosaltres i a l’infant?  

Diríeu que el càstig sol generar emocions agradables (alegria, calma…) o desagradables (ràbia, por…)?  

A més, ens podem preguntar: l’infant entén realment què ha de fer a partir d’ara per evitar aquesta “correcció”? 

Què podríem fer diferent?  

Una alternativa seria  orientar-nos cap a models que prioritzin l’aprenentatge, la comprensió i la construcció en un entorn educatiu positiu. D’aquí sorgeix la necessitat d’implementar una disciplina restaurativa, un enfocament que busca recuperar el benestar, fomentant la responsabilitat, la implicació i el compromís de l’individu. 

En lloc d’aplicar càstigs, podem optar per la implementació de conseqüències naturals o lògiques que estiguin directament vinculades al comportament de l’infant. Aquestes conseqüències han de ser proporcionals i tenir un sentit clar per al infant. Per exemple, si un infant llença una joguina, la conseqüència lògica és ajudar a recollir-la. Això no només fomenta la responsabilitat, sinó que també l’ajuda a entendre la relació causa-efecte de les seves accions d’una manera constructiva, evitant que ho visqui com una represàlia. 

Les pràctiques restauratives proposen reparar i recuperar el benestar, acceptant a la persona però rebutjant l’acte comès. Ho podríem resumir en 3 moments:  parlar del passat, treballar en el present, per obtenir un futur diferent. En aquest camí, promourem la responsabilitat, la implicació i el compromís. 

Aquest enfocament ens convida a reparar el problema de manera conjunta, a enfortir les relacions i a crear un ambient segur on no hi hagi prejudicis i on l’equivocació es pugui viure com un motor d’aprenentatge.  

Anem a posar alguns exemples a casa:  

«M’he sentit enfadada quan he trobat la teva roba del futbol bruta i llençada a la sala» 

“No m’agrada quan us baralleu entre germans” 

Manifestem les nostres expectatives: informar quin  comportament esperem i expressar-ho amb claredat i fermesa. 

«Quan torno de treballar, espero que la teva roba bruta estigui dins del cistell de roba per rentar» 

“Estic contenta quan jugueu junts a un joc de taula o feu els deures i us ajudeu”. 

Ensenyar els nostres fills a rectificar: assenyalar-los que poden reparar la situació. 

«Aquesta roba necessita un bon rentat si vols anar a jugar a futbol dimarts»  

“Podríeu seure i arribar a alguns acords sobre què voleu fer quan esteu junts” 

Donar opcions als nostres fills: 

«Pots ficar-la al cistell de rentar la roba ara o fer-ho després amb una altra roba bruta. Tu decideixes”.  

“Podeu explicar-me els acords que heu decidit junts o us puc ajudar a trobar el consens. Decidiu i em dieu alguna cosa, estic aquí”. 

Prendre mesures: que ells i elles mateixes experimentin les conseqüències naturals. 

«Fill: Pare, ¿per què no hi ha la roba neta per jugar a futbol?. Pare: ja ho saps fill»  

“Fill: Ja no vull estar amb tu.; Altre fill: mare… no vol jugar amb mi…; Mare: ja saps què has de fer si voleu jugar junts”.  

Resoldre conjuntament els problemes: 

«Com podem resoldre aquest problema perquè vagis al futbol amb la roba neta i jo sàpiga que l’has ficat a la cistella per rentar?» 

“Què podem fer perquè el teu germà vulgui tornar a jugar amb tu i vegi que aprecies la seva companyia? ” 

Evitar el càstig pot ajudar als infants a experimentar les conseqüències naturals de les seves accions, fomentant la resolució de problemes i la responsabilitat. Això també pot facilitar que assumeixin conjuntament les tasques i planifiquin la seva execució. 

Per tant, cal recordar que el comportament de l’infant ens està parlant d’alguna dificultat que està present en ell i que encara li manquen algunes habilitats per resoldre-ho d’una altra manera, i que amb el nostre acompanyament, serà un procés d’aprenentatge. Encara està en procés… com creus que reaccionaràs la propera vegada?  

 

Un article de:

Rebeca López (tècnica programa Komtü)

Ningú somia en ser madrastra, o padrastre. De fet és una paraula que “sona lletja” i que inevitablement ens porta a les pel·lícules de D​​isney​, on totes les madrastres són malvades i s’ho passen pipa destrossant vides. ​​​ 

Ser madrastra o padrastre és quelcom que t’hi trobes, sense buscar-ho, sense haver-ho planificat​.​ ​I ​de cop i volta, pam, la vida et fa un gir de 180 graus i potser et trobes, com va ser el meu cas, de ser una dona soltera sense fills a formar part d’una família nombrosa. 

I aleshores què? Com s’ha de gestionar? Perquè no hi ha manuals d’instruccions, ni receptes màgiques​.​​ ​​N​omés bona voluntat, dots de negociació, assaig-error i molta, però que molta​,​ paciència. I en aquest nou context t’hi emmotlles, o això intentes, i ho fas per amor, per implicació i per voler encaixar. 

A més, una família reconstituïda neix d’una pèrdua. Perquè sí, hem de ser molt conscients que aquella nova família ​on​​ ​entrem ha sofert una pèrdua, una trencadissa en forma de divorci dels pares en el millor dels casos, o una orfenesa en el pitjor. I aquests fills i filles tenen tot el dret a portar el seu dol com bonament puguin, així que la millor recomanació que es pot fer en aquest cas és entrar a peu descalç, sense fer gaire soroll, sense imposar res i sent summament respectuós amb el procés de cadascun dels membres de la família.  

El rol de la madrastra és molt complex, és un joc constant d’equilibris entre les funcions d’una mare (com la protecció, la nutrició física i emocional i tantes altres) i la distància adequada per tal que els fills i filles de la parella no confonguin ni sentin amenaçada la figura de la seva mare biològica. Una  figura,  que sí o sí, les madrastres hem de respectar, alhora que hem de poder posar límits si veiem que aquests es sobrepassen i ens afecten. 

​​Ser madrastra o padrastre també vol dir que a partir d’ara ens trobem immersos en una nova llar desconeguda, de la que poc sabem i que porta la seva pròpia motxilla històrica (vivències, creences, mites familiars, rutines molt establertes​​…), i a la que haurem d’afegir la nostra pròpia motxilla​.​​​ I ​d’aquestes dues fer-ne una de nova i que sigui còmoda per ambdues bandes. ​

És indispensable ​mantenir una comunicació constant​​ amb la nova parella​ i que aquesta sigui molt conscient de la complexitat de trobar un engranatge on tothom se senti partícip​.​​ Per això, ha​ de tenir un paper molt actiu de frontissa entre els seus fills i la nova parella​, de manera que, dia a dia,​ ​la desconeixença inicial es vagi transformant en petits gestos de complicitat fins​ a​ arribar a una relació consolidada de confiança i respecte mutu, i per què no, també de profund afecte.  

Però malgrat tots els consells i recomanacions que es puguin donar, ningú pot assegurar que en alguns moments ens sentim com un pop en un garatge, desubicades, tristes o angoixades perquè allò no està anant com desitjaríem. És per això que es fa ineludible dedicar temps a cuidar la relació de parella i també a cuidar-se una mateixa, connectar-nos amb les pròpies emocions  per normalitzar-les, validar-les, acceptar-les i tornar a un bon punt de partida i amb forces renovades per seguir amb aquest projecte familiar nascut de l’amor i on hem posat tantes il·lusions. 

I ningú va dir que fos fàcil, però tampoc impossible.  

Un article de:

Irene de Luis Suárez de Deza (tècnica programa Komtü)

En aquest article ens endinsarem a parlar, sobre dues emocions que sovint es mouen en silenci: la culpa i la vergonya. Amb l’objectiu d’entendre d’on venen, per a què serveixen i com podem gestionar-les.  

En el treball amb infants, com a pares, mares i/o educadors/es  ens trobem sovint amb emocions visibles i fàcils de reconèixer, com  la ràbia o l’alegria. Però també n’hi d’altres, com la culpa i la vergonya, que s’arrosseguen més en silenci. De vegades, amagades darrere de conductes o actituds que poden portar-nos a interpretar malament la situació i, fins i tot, a jutjar l’infant.

Què és la culpa?  

La culpa és una emoció que apareix quan sentim que hem fet mal a algú, que hem traspassat un límit, que hem actuat en contra dels nostres propis valors o dels altres. Sovint la vivim com un càstig intern, però en realitat té una funció essencial: ens ajuda a reflexionar, a reparar i recuperar el vincle des de la responsabilitat.  

La culpa saludable ens mou a cuidar. 

Alhora, també existeix una culpa que no construeix, sinó que desgasta. És aquella que es repeteix de forma constant, que ens carrega amb pesos que no sempre ens corresponen i que neix de creences internes o familiars que no ens hem qüestionat.  

Aquesta culpa, més que responsabilitzar, immobilitza i ens castiga.  

I la vergonya? 

La vergonya, en canvi, ens parla de la mirada dels altres. És una emoció que toca el nucli de qui som: no pel que fem, sinó pel que sentim que som. Sentir vergonya és sentir que no som dignes de ser vistos, que hi ha alguna cosa en nosaltres que cal ocultar.  

És una emoció íntima i silenciosa, però poderosa. Ja que mantinguda en el temps ens pot induir a conductes aïllants, agressives o de rebuig. 

En aquesta línia, segurament t’hi has trobat  a l’aula, al pati, a casa i observem a  infants que demostren o manifesten una actitud introvertida, tendim, com adults a associar la introversió amb la vergonya. Però realment és així? Doncs no, aquesta associació no és del tot encertada. I per què? 

Perquè el que veiem en un infant, és a dir,  la seva conducta, no sempre ens està parlant  de manera directa i inequívoca de les seves emocions, ni molt menys del seu temperament. Sovint, com adults, confonem una actitud reservada amb una emoció concreta, com la vergonya. Quan en realitat, el que ens trobem és un tret temperamental més estable, com és la introversió. 

La vergonya és una emoció puntual que s’activa en situacions socials concretes, especialment quan la persona se sent exposada o jutjada. Donar espai a la vergonya ens pot permetre comprendre i atendre a vivències, presents i/o passades on és probable que hi hagi hagut  situacions i moments de rebuig, comparacions, menyspreu i desvaloració. En canvi, la introversió és un tret de personalitat que fa referència a una tendència natural a recollir-se cap endins, a preferir contextos tranquils, a observar abans d’actuar.  

Com acompanyar la culpa i la vergonya? 

Molts infants, i  també adults, convivim amb aquestes dues emocions en silenci: culpa per no respondre a les expectatives, vergonya per sentir diferent, estimar diferent, tenir un cos o uns pensaments diferents. Aquest pes sostingut per nosaltres mateixos/es i el context que habitem es manifesten en el comportament, però també en l’autoimatge i autoestima,  en la nostra capacitat per posar límits i  en la necessitat de complaure.  

Per això, és important entendre que la culpa i la vergonya no són emocions a eliminar, sinó emocions a escoltar. Quan les atenem es poden convertir en brúixoles internes que ens ajudin a construir relacions més respectuoses i coherents.  

Una vegada més, cal tornar al cos, aturar-nos i respirar. Tanmateix, la culpa i la vergonya sovint necessiten un pas més: espais de confiança on no calgui protegir-se, on les paraules puguin emergir sense por de ser jutjades. Només així podrem expressar i comprendre allò que aquestes emocions ens fan pensar, sentir i fer. 

Com a referents, un cop hem pogut crear i sostenir un espai segur, un espai neuroceptivament acollidor, podem començar a fer un seguit de preguntes que ajudin a crear consciència:  

• Aquesta culpa, et demana alguna cosa o només et castiga? 

• Si la vergonya pogués parlar,  què diria? 

• Quina part de tu estàs amagant?  

• Qui t’ha fet sentir que no ets prou? 

Per a preguntar, és important disposar d’una actitud i  una presència capaç d’abraçar el que  passa sense jutjar-ho. És només així quan realment obrim camins perquè allò que tant pesava comenci a perdre força i es transformi. És aleshores quan la culpa i la vergonya, en lloc de fer mal, es construeixen com un pont de comprensió entre infants i adults.   I el vincle esdevé refugi. 

Esperem que puguis abraçar i abraçar-te si aquestes dues emocions t’acompanyen habitualment. 

Un article de:

Josep Montané (tècnic programa Komtü)

Anteriorment, havíem proposat algunes idees on treballàvem la consciència i l’expressió emocionals. A continuació, us compartim noves idees per seguir compartint les emocions en família.

1. “CREA EL TEU EMOTICONO”

Podeu fer-vos fotos amb diferents expressions facials, imprimir-les, retallar-les i enganxar-les amb blue tac a la ruleta.

2. PICTOGRAMES

Et proposem fer una petita experiència ara mateix: 

Podeu crear pictogrames que representin accions senzilles que ajudin als vostres fills i filles a gestionar les seves emocions.

• Pujar i baixar escales
• Respirar
• Parlar
• Dibuixar
• Passejar
• Estrènyer un coixí
• Fer boletes de paper
• Llegir un conte
• Abraçar
• Plorar
• Deixar alguns en blanc perquè dibuixin les accions que els hi serveixen

3. ESCOLTAR PECES DE MÚSICA QUE CONNECTIN AMB CADA EMOCIÓ

Cada membre de la família proposa una cançó en funció de l’emoció que li hagi tocat en fer girar la ruleta i l’escolteu junts.

Per exemple: “I’m walking on sunshine” si m’ha tocat l’alegria

4. ESCOLTEU UNA CANÇÓ I BALLEU-LA SEGONS L’EMOCIÓ QUE US HAGI SORTIT A LA RULETA

• Com ballaria aquesta cançó si estigués trist?
• Com ballaria aquesta cançó si estigués alegre?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento amor?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento fàstic?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento calma?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento por?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento sorpresa?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento nervis?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento ràbia?
• Com ballaria aquesta cançó quan sento vergonya?

5. JUGUEM AMB ELS SENTITS 

Completeu la frase:

Si aquesta emoció fos una olor, seria…

Si aquesta emoció fos un sabor, seria…

Tot seguit, feu rodar la ruleta i a jugar…

• tristesa?
• alegria?
• amor?
• fàstic?
• calma?
• por?
• sorpresa?
• nervis?
• ràbia?
• vergonya?

Fes clic per descarregar el document de “Propostes per seguir jugant amb la ruleta i conèixer les nostres emocions en família”

El nostre dia a dia és intens: passem d’una situació a una altra gairebé de forma immediata, sovint sense poder-nos donar un respir per descansar de veritat. I si a aquesta dinàmica sociocultural afegim un altre ingredient com és l’acompanyament als infants, encara augmenta més l’energia invertida. 

És cert també, que sovint entenem el descans o la relaxació com activitats associades a “fer”: viatjar, veure una sèrie, prendre alguna cosa, caminar per la muntanya o estirar-nos a la platja. I totes aquestes opcions estan molt bé si el nostre objectiu és trobar un espai per nosaltres. Però, què passaria si en comptes de buscar la distracció, poséssim el focus en descansar des de dins, utilitzant el cos com a recurs per connectar amb un estat de calma i presència? 

La respiració, el ioga o la meditació, entre d’altres, són tècniques que probablement ja coneixeu. Però, en aquest article no ens volem centrar en el què sinó en el com. Més enllà del què fem, la clau és des d’on ho fem. Des d’aquesta mirada, qualsevol moment pot convertir-se en un espai de cura, també mentre estem amb els infants que acompanyem. 

El cos com a porta d’entrada al descans 

Per endinsar-nos en la relaxació, és útil prendre consciència de com està el nostre cos i reajustar-lo per facilitar un estat de calma i descans. Aquí entra en joc l’homuncle de Penfield, una representació del cos segons la incidència al cervell. En aquest mapa humà, el cap, els llavis, la llengua i sobretot les mans hi tenen un protagonisme molt gran, hi destaquen per sobre d’altres parts del cos. Aquestes zones, en especial la llengua i les mans, són claus per influir directament en el nostre sistema nerviós i facilitar-nos pau i serenitat. 

Anem a la pràctica 

Et proposem fer una petita experiència ara mateix: 

1. Posa atenció a la teva llengua. Deixa-la reposar suaument sobre el llavi inferior, com si hi trobés un coixí on reposar. A cada expiració, sent com descarrega tensions i ocupa més espai dins la boca. Què et sembla la sensació? 
2. Mantenint la llengua en aquest estat, ara fixa’t en les teves mans. Porta l’atenció a cada dit de la mà, un per un, i al centre d’aquesta. Amb cada expiració, imagina que la mà es va expandint i deixant anar les tensions. Com et sents amb aquestes dues modificacions del teu cos? 

Si t’hi has fixat, els infants sovint treuen una mica la llengua quan juguen, es concentren o estan relaxats. És una mostra natural d’estar connectats amb ells mateixos, atents però sense tensió. 

Per acabar 

Després d’aquesta pràctica, us convidem a incorporar aquest recurs en diferents moments del vostre dia a dia i en l’acompanyament als infants. Observa quins canvis es produeixen en tu i com això influeix en la relació amb els altres. 

Recorda: l’important no és només què fem, sinó com ho fem. 

 

Un article de:

Javier Castillo (tècnic programa Komtü)

Una característica que ens fa genuïnament humans, que ens distingeix al regne animal, és la nostra capacitat per crear art. Des de les primeres vocalitzacions que van evolucionar cap a un llenguatge metafòric i flexible fins a la primera flauta tallada en un os fa milers d’anys, les arts han estat una expressió fonamental de la nostra espècie. Aquesta capacitat no és un simple adornament cultural; és una eina poderosa que modela el nostre cervell, impulsa l’aprenentatge i nodreix el nostre benestar emocional.  

Des de la perspectiva de la neurociència, integrar les arts a l’educació és imprescindible. Les experiències artístiques vivencials alimenten la plasticitat cerebral, és a dir, afavoreixen la capacitat del cervell per canviar i adaptar-se. Quan els infants es submergeixen a la música, el teatre, la pintura o la dansa, no només es diverteixen, estan construint activament les autopistes neuronals que sustentaran la capacitat d’aprendre, crear i connectar amb els altres al llarg de tota la vida.  

Què suposen les arts des de la perspectiva de la neurociència?  

Més enllà d’una tècnica o producte final, les arts són, en essència, un exercici de flexibilitat, creativitat i simbolisme. Quan un infant interpreta un personatge en una obra de teatre, filtra aquest rol a través de la seva pròpia manera de ser i de sentir, un acte profundament creatiu i personal. Un simple traç pot representar una idea complexa i una melodia pot evocar una emoció profunda.   

Aquesta capacitat per allò que és simbòlic i abstracte és el que va permetre l’evolució del llenguatge. Aquesta evolució no hauria estat possible sense un canvi a la nostra laringe i, fonamentalment, sense un cervell preparat per a la flexibilitat. Per tant, les arts són una manifestació directa de les mateixes qualitats que ens van permetre desenvolupar la comunicació complexa i, gràcies a aquesta, la cultura.  

L’impacte de les arts en un cervell en procés d’aprenentatge   

Un sistema educatiu que pretengui acompanyar el desenvolupament integral dels infants ha de centrar-se a alimentar la plasticitat del cervell. I com s’aconsegueix? A través d’experiències vivencials, significatives i, si pot ser, multisensorials. Aquí és on les arts juguen un paper insubstituïble.   

1.Fomentant la creativitat i el pensament flexible   

Per ser creatius, necessitem coneixements i experiències prèvies per poder combinar de maneres noves i inesperades. Les arts són un laboratori perfecte per a aquest procés. Ofereixen una infinitat de llenguatges i eines perquè els infants explorin, combinin i transformin idees. Com més integrem les arts a totes les àrees del currículum, des de les matemàtiques fins a les ciències socials, més estarem afavorint un cervell plàstic i capaç de trobar solucions originals als problemes.   

El joc infantil, de fet, és teatre en estat pur. És una representació simbòlica i creativa de la realitat que els permet processar el món. En canvi, l’ús excessiu de pantalles limita aquesta experiència a dos sentits (vista i oïda), hi ha una interacció sovint passiva, restant oportunitats per a un desenvolupament sensorial complet i una exploració creativa activa.  

2. El paper clau de l’estat emocional a l’aprenentatge  

La neurociència ens mostra que no aprenem en un buit emocional. L’estat en què ens trobem condiciona completament la nostra capacitat per assimilar nova informació. No es tracta de cercar sensacions positives (alegria, amor…) i evitar-ne les negatives (por, ansietat, ira…), sinó de comprendre quines sensacions ens obren a l’aprenentatge i quines ens tanquen. Una sensació d’incomoditat o de por, per exemple, pot fer que un infant no vulgui tornar a participar en una activitat teatral, bloquejant una via d’expressió valuosa.   

Hi ha dos estats emocionals proactius que són especialment potents per a l’aprenentatge i que les arts ajuden a promoure:   

• La curiositat: Entesa com una manifestació de la sorpresa, la curiositat és el veritable motor de l’aprenentatge. Activa la motivació, i la motivació posa en marxa el nostre cervell: augmenta el flux de sang, glucosa i oxigen, fent-nos més eficients. Neurològicament, s’activa el cos estriat, una zona del cervell vinculada a la sensació de recompensa. Quan alguna cosa ens genera curiositat, aprendre es converteix en una experiència plaent.  

• La confiança: Si com a adults confiem en les capacitats del nostre alumnat, confiaran en nosaltres i, el que és més important, en si mateixos. La confiança és contagiosa. L’autoconfiança és fonamental per atrevir-se a explorar, equivocar-se i prendre decisions. Les arts, en permetre que cada infant s’expressi des de la singularitat i en valorar el procés per sobre del resultat, són una eina extraordinària per construir una autoconfiança sòlida.  

  3. Connectant cos i ment per a un aprenentatge integral  

Naixem amb tots els nostres sentits preparats per explorar el món, molt més enllà dels cinc que tradicionalment anomenem. Som una unitat de cervell i cos, i l’aprenentatge és més profund i durador quan s’involucra la multisensorialitat.  

La dansa requereix consciència corporal; la música, una escolta atenta; el modelatge, el sentit del tacte; el teatre, l’expressió gestual i vocal. Si integrem el cos i els sentits en el procés d’aprenentatge, no només ho fem més atractiu, sinó que consolidem les connexions neuronals de manera molt més robusta.   

Com integrar les arts al dia a dia   

Reconèixer els beneficis de les arts és el primer pas. El següent és crear espais i temps perquè puguin florir tant a l’escola com a casa.   

• Integrar, no només afegir: En lloc de tractar les arts com una assignatura aïllada, podem cercar maneres d’integrar-les en altres aprenentatges. Podem representar crear una cançó per recordar una fórmula matemàtica o modelar amb argila el cicle de l’aigua.  

• Valorar el procés: L’objectiu no és crear artistes professionals, sinó acompanyar persones creatives i segures. És fonamental posar el focus en l’exploració, l’esforç i l’expressió personal.  

• Proveir materials diversos i poc estructurats: Materials com teles, capses de cartó, elements naturals, pintures o argila conviden a la creació lliure i al desenvolupament de la imaginació, a diferència de les joguines amb un únic propòsit.   

• Ser models de confiança: La nostra actitud com a adults és clau. Si mostrem confiança en els seus processos creatius, sense jutjar ni corregir constantment, donem el permís que necessiten per explorar i expressar-se lliurement.   

En definitiva, apostar per les arts a l’educació és apostar pel desenvolupament de persones més flexibles, creatives, empàtiques i segures de si mateixes.

Un article de:

Ana Caruezo (comunicadora científica i social)

Les assemblees de grup s’han convertit en una pràctica pedagògica essencial a moltes escoles d’educació infantil i primària. Aquest espai, que sovint a moltes escoles es realitza a primera hora del matí i, de manera complementària, a última hora de la jornada, ofereix molt més que una estona per parlar. És un moment clau per a la relació, la cohesió del grup, l’expressió emocional, el desenvolupament del llenguatge i l’adquisició de valors democràtics i socials.  

Es tracta d’una bona pràctica que val la pena difondre i que, al llarg d’aquest article, volem exemplificar amb algunes propostes concretes que poden animar a implementar-la a les escoles. 

Un bon inici de jornada: l’assemblea del matí 

Començar el dia amb una assemblea de grup permet als infants preparar-se emocionalment i mentalment per a la jornada escolar. És un espai de trobada relaxat, on cada infant té veu i pot sentir-se escoltat i reconegut. 

Habitualment, l’assemblea del matí inclou la salutació, la revisió del calendari, la previsió de les activitats del dia i, sovint, una conversa oberta sobre temes d’interès personal o col·lectiu. 

Exemple pràctic: 
A la classe de I4, cada matí els infants es reuneixen en cercle i passen una pilota suau per saludar-se (l’anomenat objecte de paraula). Quan tenen la pilota, poden dir “Bon dia” i expressar com se senten: “Estic content perquè avui ve el meu avi a recollir-me”, “Estic una mica trista perquè m’he fet mal al dit”. Aquest petit ritual permet al mestre detectar els estats d’ànim i adaptar la jornada si cal. 

Aquesta pràctica crea rutina i seguretat, elements fonamentals en les primeres etapes educatives. A més, fomenta habilitats socioemocionals com l’autoregulació, l’empatia, la consciència emocional i l’escolta activa. Els infants aprenen a respectar el torn de paraula, a expressar-se amb claredat i a tenir en compte les opinions dels altres, encara que siguin diferents de les pròpies. 

L’assemblea com a eina per al desenvolupament emocional 

Una de les funcions més rellevants de les assemblees de grup és el treball en competències socioemocionals. A través de la paraula, el diàleg i l’escolta, els infants poden expressar com es senten, compartir inquietuds o alegries, i reconèixer les emocions pròpies i alienes. Això reforça la consciència emocional i afavoreix un entorn empàtic i respectuós. 

Exemple pràctic: 
Al grup de 3r de primària, un infant comenta a l’assemblea: “Ahir em vaig enfadar molt perquè no em van deixar jugar al pati”. Aquesta expressió obre un petit espai de debat on altres infants expliquen situacions similars i es proposa, entre tots, buscar una solució perquè ningú es quedi fora del joc.  

El mestre recull les aportacions i, conjuntament, es pacten nous acords de convivència. Cada infant expressa a què es compromet perquè tothom que vulgui pugui participar en els jocs. Al cap d’unes setmanes, a l’assemblea es revisaran aquests acords per valorar si estan funcionant o si cal fer-hi ajustos. 

Aquests espais permeten detectar possibles conflictes de manera preventiva i donar-los resposta abans que s’agreugin. Quan un infant pot verbalitzar una preocupació davant del grup, se sent escoltat i validat, i sovint rep una resposta col·lectiva de suport i comprensió. 

La cohesió de grup i la participació democràtica 

L’assemblea promou la participació activa dels infants en la vida del grup, anant més enllà de la individualitat. A través de la presa de decisions col·lectives, com l’organització d’un joc, la resolució d’un conflicte o la planificació d’una sortida, els infants experimenten què significa ser part d’una comunitat. Aprenen a negociar, a cedir, a argumentar i a arribar a acords. En definitiva, aprenen i practiquen a viure en comunitat, uns aprenentatges imprescindibles per a la vida adulta. 

Exemple pràctic: 
A 5è de primària, el grup vol decorar la classe per la diada de Sant Jordi i els jocs florals de l’escola. Durant l’assemblea, cada infant proposa una idea: fer roses amb paper, escriure contes i dissenyar còmics inventats, crear punts de llibre per regalar al grup de petits que apadrinen… S’apunten les propostes a la pissarra i es fa una votació. Finalment, es decideix fer un mural col·lectiu i un recital de poemes. Tothom s’hi sent implicat perquè la decisió ha estat compartida. 

Aquest procés és fonamental per desenvolupar competències socials i democràtiques. L’infant deixa de ser un receptor passiu d’instruccions i esdevé protagonista del seu aprenentatge i del funcionament del grup. En definitiva, poc a poc pren part activa d’allò que li afecta. 

El tancament del dia: reflexió i valoració 

De la mateixa manera és important l’assemblea de tancament, que sovint es realitza a última hora del dia. Aquest moment convida a fer una mirada enrere i valorar com ha anat la jornada. Què ha agradat més? Què ha resultat més difícil? Hi ha alguna cosa que volem canviar o millorar demà? 

Exemple pràctic: 
A I5, abans de marxar cap a casa, el grup es torna a reunir i cada infant pot dir una cosa que li ha agradat del dia. Una nena diu: “He rigut molt al racó de disfresses!”, mentre que un altre afegeix: “No m’ha agradat quan el Marc m’ha fet una empenta”. Aquestes aportacions permeten al docent detectar moments rellevants i també possibles tensions a treballar l’endemà. 

Aquest tipus de reflexió ajuda els infants a desenvolupar una mirada crítica i constructiva sobre les seves pròpies accions i experiències. També reforça la memòria, el pensament abstracte i la capacitat de posar paraules a vivències personals. 

A més, l’assemblea de la tarda permet tancar emocionalment el dia, recollir sentiments i preparar-se per a la transició cap a la llar. És un moment de calma i d’escolta mútua que sovint deixa una empremta positiva en l’estat d’ànim dels infants. 

Una pràctica que requereix intenció i planificació 

Perquè les assemblees siguin realment significatives, cal que estiguin ben planificades i que es desenvolupin en un ambient de respecte i escolta activa. L’adult que les acompanya té un paper fonamental com a model de comunicació assertiva, de gestió emocional i de facilitador de la participació. Igualment important és creure-hi fermament en aquesta proposta com un espai educatiu més, evitant caure en la realització de les assemblees i espais de grup com un tràmit. 

Exemple pràctic: 

A les assemblees, el o la mestra utilitza un “objecte de paraula” que es passa de mà en mà. Només parla qui té l’objecte, i això ajuda a regular els torns i assegurar que tothom tingui el seu espai.  

Si un infant no vol parlar, no s’obliga: es respecta el seu temps i ritme. És possible que a mesura que es guanyi confiança i seguretat, tot l’alumnat participi de les assemblees si així ho desitja. El mestre parla en primer o darrer lloc, evita interrompre quan algú altre parla i en definitiva, fa de modelatge a la resta d’alumnat.  

No es tracta només de “parlar una estona”, sinó de construir, dia a dia, un espai de confiança on cada veu compta i cada infant se sent part del grup, en un pla d’igualtat i respecte. 

Les assemblees de grup, tant a l’inici com al final de la jornada, són molt més que una eina organitzativa: són un pilar educatiu que contribueix al desenvolupament emocional, social i comunicatiu dels infants. Fomenten la convivència, la responsabilitat col·lectiva i el pensament crític des de les primeres etapes escolars. Per això, cal seguir reivindicant-les com un temps educatiu de qualitat, necessari i transformador. 

Un article de:

Joan Ronzano (psicòleg i tècnic del programa Komtü)