En aquest article vull compartir què suposa, a nivell cerebral, l’impacte d’una pèrdua i com podem acompanyar als infants en aquell moment vital perquè la vivència del dolor s’integri de forma saludable. Això no vol dir, en cap cas, evitar el malestar que genera, perquè aquest hi és i s’ha d’expressar, sinó ajudar a donar-li espai i significat.
És important recalcar que el dol per una pèrdua necessita expressar-se emocionalment per digerir-se. Callar el dolor no el fa desaparèixer: només el fa créixer per dins.
Quan parlem de pèrdues, cal tenir present que n’hi ha de diferents tipus i intensitats. La més intensa és la mort d’una persona estimada, però també significativa poden ser significatives la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació, un canvi de domicili, de feina o d’escola, o fins i tot la pèrdua o trencament d’una joguina estimada. Totes aquestes situacions poden generar una sensació de buit o malestar que l’organisme, biològicament, s’encarrega de fer-nos sentir.
Què passa en el nostre cos quan vivim una pèrdua?
En aquestes situacions s’activa el sistema límbic, especialment l’amígdala, la regió cerebral que detecta i processa les emocions. Aquesta activa emocions com la tristesa, la por o la ràbia. Alhora, s’allibera cortisol, coneguda com l’hormona de l’estrès, que genera sensacions de tensió o malestar. Aquesta activació límbica pot venir acompanyada de pensaments desagradables com “no pot ser”, “no és veritat”, “no ho superaré”, “em sento perdut sense aquesta persona, objecte, espai…”. I actuarem de manera instintiva, inconscient, per protegir-nos d’una situació de dolor. Aquí hi ha diferents maneres, totes vàlides, perquè són inconscients, no racionals, que poden ser des de cridar, plorar, donar cops, a quedar-nos en silenci, buscar estar a soles, o fins i tot, en situació de paràlisi, sense reaccionar. El cervell, davant d’un perill (la pèrdua és una situació de perill), actua instintivament de tres formes, lluitant (cap a fora), fugint (cap a dins) o quedant-se paralitzat o congelat.
Podem dir que en situacions de pèrdua, el cervell es bloqueja i queda atrapat en l’emoció desagradable. Si no expressem el que sentim, és quan es pot enquistar el dolor, quedant-se fixat com un record emocional no elaborat. Aquí entra en joc l’hipocamp, una estructura del cervell relacionada amb la memòria i l’aprenentatge. L’amígdala li envia informació emocional, que en les pèrdues és molt potent, de molt malestar i l’hipocamp el que fa és guardar i organitzar aquest record emocional, construint un relat intern de la pèrdua
Per exemple, si algú perd un ésser estimat, l’amígdala envia a l’hipocamp un missatge emocional molt intens, com “això fa molt mal!”. Aleshores, l’hipocamp guarda aquest record emocional, amb tots els detalls (on era quan em van donar la notícia, què vaig sentir en aquell moment, qui estava amb mi, quin dia feia, com era la casa, l’habitació…).
Si no donem espai a l’expressió del dolor de la pèrdua, aquest relat intern de malestar anirà agafant més solidesa i es quedarà arxivat en una “carpeta emocional”. I quan hi hagi la vivència d’una situació semblant, una nova pèrdua, la carpeta emocional de malestar s’obrirà i el dolor tornarà amb la mateixa intensitat.
La famosa frase “el temps ho cura tot” no és del tot certa des del punt de vista de la neurociència. El temps, per si sol, no cura: el que permet és transformar el relat intern amb missatges més saludables, com “és llei de vida” o “molta gent passa pel mateix”. Però si no s’ha expressat i elaborat el dolor, quan es produeix una nova pèrdua, el record es reactiva amb tota la seva càrrega emocional.
Per tant, l’única forma de transformar la carpeta emocional és expressant el dolor. Només així li donem un espai intern, l’integrem, i el sanem. Si l’emoció s’expressa, l’hipocamp pot reorganitzar aquest record emocional i situar-lo en el moment en que es va produir, sense que s’enquisti.
Com a persones adultes, podem trobar espais per expressar aquest malestar (amb la parella, amics, familiars o professionals) per evitar que s’enquisti.I si no ho fem, sabem que sortirà per algun costat. La societat ens dona el missatge de que hem d’estar bé i això pot portar a que davant del dolor d’una pèrdua, ens donem la resposta de “no passa res”, “ja passarà”. I es queda dins nostre, no s’integra, no s’accepta, fent-nos mal. Per això, és fonamental no retenir-lo: treure’l, expressar-lo i compartir-lo és la forma més sana de cuidar-nos, també des del funcionament del cervell.
I amb els infants, perquè no arrosseguin aquest dolor, que no “s’enquisti” en el sistema límbic, és essencial donar espai a l’expressió del que senten, per a que puguin fer un relat més saludable.
Consells per acompanyar als infants
Ara llistaré algunes idees que ens poden ajudar a aquesta expressió del dolor per una pèrdua:
- Oferir espais segurs on puguin expressar el que senten sense judici, validant les emocions que surtin. Parlar obertament dels sentiments que genera la pèrdua.
- Mostrar calma, afecte i disponibilitat. No cal tenir respostes al que passa, sinó estar, ser-hi de manera empàtica i constant.
- Si és necessari, donar explicacions adaptades a cada edat, tenint present que com més petits, menys comprensió racional del que implica una pèrdua.
- Fomentar rituals de comiat, aquests ajuden el cervell a entendre i tancar cicles. Alguns rituals poden ser:
- Fer un dibuix.
- Escriure una carta.
- Visitar un lloc especial per la persona que se n’ha anat i dir-li adeu.
- Fer una capsa amb objectes de record.
Així doncs, el cervell davant d’una pèrdua passa per una sèrie de processos emocionals i neurofisiològics que, tot i ser difícils, si hi ha un bon suport extern, no s’enquisten, sinó que permet un nou equilibri i sentit, malgrat que la pèrdua mai es podrà esborrar completament.
Un article de:
Carles Bosch (tècnic programa Komtü)
