Com és d’important el llenguatge?
La importància del llenguatge és innegable. Aquest és la base de la comunicació de l’ésser humà, ens permet expressar-nos i comprendre els altres; i, depenent de com l’utilitzem, construirem i interpretarem el món de manera diferent.
Com parlem a les persones amb qui interactuem durant el dia a dia i sobretot com ens parlem a nosaltres mateixos. Hi heu parat a pensar mai?
La manera de comunicar-nos, ens defineix com a persones i construeix la nostra identitat, marca la diferència en la manera que percebem el món i per tant ens influeix en la nostra manera d’actuar, de sentir-nos, de relacionar-nos, i sobretot de com afrontem les circumstàncies de la vida.
Hi ha persones que amb freqüència tenen un llenguatge negatiu, sempre tenen una actitud de desànim i les coses sempre els surten malament. Realment creuen que no tenen sort a la vida i són desafortunats.
En canvi, hi ha altres persones que generalment somriuen, mostren una actitud alegre i positiva encara que no sempre tot el que els hi passa és bo, però tenen un ànim positiu. Es mostren agraïts amb el que tenen i busquen la manera d’estar bé.
Tenint en compte que ens estem imaginant a dos tipus de persones que viuen situacions de vida similars, creieu que la diferència entre uns i uns altres té a veure amb el factor sort o amb factors externs?
Cadascú crea la seva versió de la realitat a partir de la seva experiència i perspectiva personal, per tant, podríem dir que en molts casos la diferència la marca l’actitud. El llenguatge i l’ús que en fem té molt a veure en la visió que tenim de la realitat i, sobretot, en com l’afrontem i gestionem.
Sabent que el llenguatge construeix la nostra realitat, fem-lo servir perquè ens ajudi a millorar, a transformar els nostres pensaments i deixi de ser un obstacle que nosaltres mateixos ens posem per avançar.
Per això cal treballar la nostra atenció conscient, posar atenció en els nostres pensaments i preocupacions i el relat intern o extern que fem d’aquests, perquè són la nostra interpretació de la realitat, però no la realitat en si. A vegades ens cal posar perspectiva a les coses, buscar altres visions i distanciar-nos una mica emocionalment, per poder-ho afrontar amb més claredat mental.
Fer el canvi no és una feina fàcil, és tot un procés que requereix posar-hi consciència, constància i esforç. I una rutina en la qual treballar diàriament.
En casos on la situació pot requerir ajuda externa, la teràpia narrativa ens pot ajudar a fer-ho.
Va ser creada als anys 70 per David Epston i Michael White, que la van emprar per ajudar els seus pacients a entendre’s millor a si mateixos.
És l’art de guarir o sanar a través de la paraula. Aquest enfocament utilitza la narració amb l’objectiu de reescriure la història de vida de les persones, basant-se en les interpretacions que elles fan.
La base és l’externalització del problema, que consisteix en la separació/diferenciació del problema de la identitat de la persona. El problema és el problema i la persona és la persona.
D’aquesta diferència en neix una gran oportunitat: la de valorar els nostres recursos. Totes les persones tenim habilitats, creences i valors per reduir la influència dels nostres problemes i analitzar el problema des d’una altra perspectiva.
Ens ajuda a poder trobar una història alternativa, una desconstrucció de la narrativa dominant, a favor d’una altra de renovada i diferent. Ens dona l’oportunitat de construir una nova història i identitat, desenvolupada des d’una percepció respectuosa i no culpable.
La pròxima vegada que ens ocupi una preocupació, posem atenció en quin relat fem d’aquesta i busquem alternatives.
- Posem consciència
- Elaborem un discurs diferent
- Separem problema de persona
- Posem-hi preceptiva
- Cerquem les capacitats que tenim per afrontar-lo
- Reescrivim la nostra pròpia història
Canviar la narrativa que construïm al voltant d’un esdeveniment ens permetrà assumir la realitat des d’una perspectiva més positiva, regular el nostre comportament i les nostres emocions i cercar solucions que ens aportin major benestar.
Un article de:
Lidia Borrell
Educadora social, terapeuta familiar i tècnica del Programa Komtü.
