Ningú somia en ser madrastra, o padrastre. De fet és una paraula que “sona lletja” i que inevitablement ens porta a les pel·lícules de Disney, on totes les madrastres són malvades i s’ho passen pipa destrossant vides.
Ser madrastra o padrastre és quelcom que t’hi trobes, sense buscar-ho, sense haver-ho planificat. I de cop i volta, pam, la vida et fa un gir de 180 graus i potser et trobes, com va ser el meu cas, de ser una dona soltera sense fills a formar part d’una família nombrosa.
I aleshores què? Com s’ha de gestionar? Perquè no hi ha manuals d’instruccions, ni receptes màgiques. Només bona voluntat, dots de negociació, assaig-error i molta, però que molta, paciència. I en aquest nou context t’hi emmotlles, o això intentes, i ho fas per amor, per implicació i per voler encaixar.
A més, una família reconstituïda neix d’una pèrdua. Perquè sí, hem de ser molt conscients que aquella nova família on entrem ha sofert una pèrdua, una trencadissa en forma de divorci dels pares en el millor dels casos, o una orfenesa en el pitjor. I aquests fills i filles tenen tot el dret a portar el seu dol com bonament puguin, així que la millor recomanació que es pot fer en aquest cas és entrar a peu descalç, sense fer gaire soroll, sense imposar res i sent summament respectuós amb el procés de cadascun dels membres de la família.
El rol de la madrastra és molt complex, és un joc constant d’equilibris entre les funcions d’una mare (com la protecció, la nutrició física i emocional i tantes altres) i la distància adequada per tal que els fills i filles de la parella no confonguin ni sentin amenaçada la figura de la seva mare biològica. Una figura, que sí o sí, les madrastres hem de respectar, alhora que hem de poder posar límits si veiem que aquests es sobrepassen i ens afecten.
Ser madrastra o padrastre també vol dir que a partir d’ara ens trobem immersos en una nova llar desconeguda, de la que poc sabem i que porta la seva pròpia motxilla històrica (vivències, creences, mites familiars, rutines molt establertes…), i a la que haurem d’afegir la nostra pròpia motxilla. I d’aquestes dues fer-ne una de nova i que sigui còmoda per ambdues bandes.
És indispensable mantenir una comunicació constant amb la nova parella i que aquesta sigui molt conscient de la complexitat de trobar un engranatge on tothom se senti partícip. Per això, ha de tenir un paper molt actiu de frontissa entre els seus fills i la nova parella, de manera que, dia a dia, la desconeixença inicial es vagi transformant en petits gestos de complicitat fins a arribar a una relació consolidada de confiança i respecte mutu, i per què no, també de profund afecte.
Però malgrat tots els consells i recomanacions que es puguin donar, ningú pot assegurar que en alguns moments ens sentim com un pop en un garatge, desubicades, tristes o angoixades perquè allò no està anant com desitjaríem. És per això que es fa ineludible dedicar temps a cuidar la relació de parella i també a cuidar-se una mateixa, connectar-nos amb les pròpies emocions per normalitzar-les, validar-les, acceptar-les i tornar a un bon punt de partida i amb forces renovades per seguir amb aquest projecte familiar nascut de l’amor i on hem posat tantes il·lusions.
I ningú va dir que fos fàcil, però tampoc impossible.
Un article de:
Irene de Luis Suárez de Deza (tècnica programa Komtü)
