En aquest article ens endinsarem a parlar, sobre dues emocions que sovint es mouen en silenci: la culpa i la vergonya. Amb l’objectiu d’entendre d’on venen, per a què serveixen i com podem gestionar-les.
En el treball amb infants, com a pares, mares i/o educadors/es ens trobem sovint amb emocions visibles i fàcils de reconèixer, com la ràbia o l’alegria. Però també n’hi d’altres, com la culpa i la vergonya, que s’arrosseguen més en silenci. De vegades, amagades darrere de conductes o actituds que poden portar-nos a interpretar malament la situació i, fins i tot, a jutjar l’infant.
Què és la culpa?
La culpa és una emoció que apareix quan sentim que hem fet mal a algú, que hem traspassat un límit, que hem actuat en contra dels nostres propis valors o dels altres. Sovint la vivim com un càstig intern, però en realitat té una funció essencial: ens ajuda a reflexionar, a reparar i recuperar el vincle des de la responsabilitat.
La culpa saludable ens mou a cuidar.
Alhora, també existeix una culpa que no construeix, sinó que desgasta. És aquella que es repeteix de forma constant, que ens carrega amb pesos que no sempre ens corresponen i que neix de creences internes o familiars que no ens hem qüestionat.
Aquesta culpa, més que responsabilitzar, immobilitza i ens castiga.
I la vergonya?
La vergonya, en canvi, ens parla de la mirada dels altres. És una emoció que toca el nucli de qui som: no pel que fem, sinó pel que sentim que som. Sentir vergonya és sentir que no som dignes de ser vistos, que hi ha alguna cosa en nosaltres que cal ocultar.
És una emoció íntima i silenciosa, però poderosa. Ja que mantinguda en el temps ens pot induir a conductes aïllants, agressives o de rebuig.
En aquesta línia, segurament t’hi has trobat a l’aula, al pati, a casa i observem a infants que demostren o manifesten una actitud introvertida, tendim, com adults a associar la introversió amb la vergonya. Però realment és així? Doncs no, aquesta associació no és del tot encertada. I per què?
Perquè el que veiem en un infant, és a dir, la seva conducta, no sempre ens està parlant de manera directa i inequívoca de les seves emocions, ni molt menys del seu temperament. Sovint, com adults, confonem una actitud reservada amb una emoció concreta, com la vergonya. Quan en realitat, el que ens trobem és un tret temperamental més estable, com és la introversió.
La vergonya és una emoció puntual que s’activa en situacions socials concretes, especialment quan la persona se sent exposada o jutjada. Donar espai a la vergonya ens pot permetre comprendre i atendre a vivències, presents i/o passades on és probable que hi hagi hagut situacions i moments de rebuig, comparacions, menyspreu i desvaloració. En canvi, la introversió és un tret de personalitat que fa referència a una tendència natural a recollir-se cap endins, a preferir contextos tranquils, a observar abans d’actuar.
Com acompanyar la culpa i la vergonya?
Molts infants, i també adults, convivim amb aquestes dues emocions en silenci: culpa per no respondre a les expectatives, vergonya per sentir diferent, estimar diferent, tenir un cos o uns pensaments diferents. Aquest pes sostingut per nosaltres mateixos/es i el context que habitem es manifesten en el comportament, però també en l’autoimatge i autoestima, en la nostra capacitat per posar límits i en la necessitat de complaure.
Per això, és important entendre que la culpa i la vergonya no són emocions a eliminar, sinó emocions a escoltar. Quan les atenem es poden convertir en brúixoles internes que ens ajudin a construir relacions més respectuoses i coherents.
Una vegada més, cal tornar al cos, aturar-nos i respirar. Tanmateix, la culpa i la vergonya sovint necessiten un pas més: espais de confiança on no calgui protegir-se, on les paraules puguin emergir sense por de ser jutjades. Només així podrem expressar i comprendre allò que aquestes emocions ens fan pensar, sentir i fer.
Com a referents, un cop hem pogut crear i sostenir un espai segur, un espai neuroceptivament acollidor, podem començar a fer un seguit de preguntes que ajudin a crear consciència:
- Aquesta culpa, et demana alguna cosa o només et castiga?
- Si la vergonya pogués parlar, què diria?
- Quina part de tu estàs amagant?
- Qui t’ha fet sentir que no ets prou?
Per a preguntar, és important disposar d’una actitud i una presència capaç d’abraçar el que passa sense jutjar-ho. És només així quan realment obrim camins perquè allò que tant pesava comenci a perdre força i es transformi. És aleshores quan la culpa i la vergonya, en lloc de fer mal, es construeixen com un pont de comprensió entre infants i adults. I el vincle esdevé refugi.
Esperem que puguis abraçar i abraçar-te si aquestes dues emocions t’acompanyen habitualment.
Un article de:
Josep Montané (tècnic programa Komtü)
