Jo no volia jugar a malabars: El repte de ser mare (o pare) quan estàs malalt

Malabars.

Aquesta podria ser la paraula que defineix el procés familiar al llarg d’una malaltia.

Dit així pot sonar difícil, inassumible, especialment quan, de ben segur, no estem en el nostre millor moment. Però no ho és, perquè és en aquestes situacions quan es deixen veure tots els recursos dels que disposem. I perquè en realitat la família és un engranatge ampli, del qual descobrim la fortalesa precisament en aquests moments.

Evidentment, no hi ha receptes màgiques. Cada casa és un món, cada família té les seves característiques i les edats dels infants marquen molt la diferència. Però potser podria destacar dos elements bàsics que, almenys en el meu cas, han estat clau.

Per una banda, diria que aquest és un procés que cal afrontar amb molta humilitat. Ser humil és també saber ocupar el teu lloc. La vida t’està demanant que t’aturis, que et miris i et dediquis temps: per pair, per transitar, per estar present i poder respondre a les necessitats de la situació. Encara que no et trobis en el teu millor moment, és des d’aquesta mirada de transició i presència que pots acompanyar de manera natural i oberta.

Per altra banda, destacaria el propi fet d’acompanyar. Fa uns anys, vaig descobrir el significat etimològic d’aquesta paraula que prové del llatí “ad-cum-panis”, que literalment vol dir: compartir el pa en el camí. I em sembla que, precisament en aquest moment, entendre l’acompanyament com compartir, va com l’anell al dit. Doncs és això el que es fa en aquest moment: compartir moments, diàlegs, preocupacions, silencis… I es fa en totes les formes verbals: acompanyar-se (a un mateix), acompanyar el camí que han de transitar també aquells que t’estimen i t’aprecien, acompanyar-nos com a família/amics, deixar-se acompanyar…

És així com, una cosa que a priori semblaria complexa, amb humilitat i acompanyament, es torna factible, fluida.

I com passa amb els malabars, que al principi costen i tens les pilotes més a terra que a les mans, poc a poc, tot es transforma, cadascun dels actors aprèn a ocupar el seu nou lloc i tot comença a rodar com uns malabars que al principi semblaven impossibles.

Un article de:

Anna Rallo (psicopedagoga i tècnica del programa KOMTÜ)