Malgrat que forma part del cicle de la vida, en general la idea de la mort encara ens fa tant de respecte que la volem ben lluny nostre. I quan aquesta mort l’hem d’explicar als nostres fills i filles, encara se’ns fa més complex. En aquest article veurem unes pautes bàsiques per poder acompanyar saludablement aquest trànsit dolorós, però necessari, que és el d’explicar la mort d’un ésser estimat a un infant.
D’inici, i això serveix per a qualsevol edat de l’infant, el que és més important és que aquesta notícia se la donin els pares, i a falta d’ells, les persones emocionalment més properes. El context és important: sempre que sigui possible és aconsellable que li donin la notícia com més aviat millor, en un lloc segur i tranquil (la seva habitació, per exemple), i de dia –per donar temps a gestionar la tristesa-. El millor és que puguem acompanyar als infants a transitar aquesta fase amb naturalitat, expressant, tant ells com nosaltres mateixos, les emocions que poden estar presents, permetent el plor, la tristesa, l’enyorança, etc. Cada infant necessita el seu temps, i cal respectar-lo.
En els infants més petits (2-8 anys) també és important el tipus de llenguatge que emprem. Cal que aquest sigui afectuós, clar i senzill. Podem iniciar la conversa amb un “he d’explicar-te una cosa molt trista”, utilitzant expressament la paraula “mort” i evitant els eufemismes “se n’ha anat al cel”, “s’ha adormit per sempre”, (alguns infants poden desenvolupar fòbia al dormir) deixant clar que no el podran tornar a veure més.
Alguns infants poden sentir-se culpables d’aquesta mort “si m’hagués portat millor estaria viu”, per la qual cosa és molt adequat, sobretot en etapes més primerenques (2-6 anys), deixar clar que aquesta mort no té res a veure amb ells i que no és responsabilitat seva que aquella persona hagi mort.
Els infants aprecien molt les rutines, els fan sentir segurs i confiats en l’entorn, per tant, passat el moment de l’anunci, és indicat que la casa torni a la seva normalitat en la mesura del possible (horaris dels àpats, moment del bany o del joc, etc.). D’aquesta manera, també els estem donant el missatge que la vida continua i que ells continuaran estant ben atesos.
En el cas que sigui la mascota la que ha mort, els passos a seguir també continuaran essent els mateixos. El vincle que un infant estableix amb la seva mascota és molt especial i de profund afecte, per tant, caldrà també donar un espai respectuós i ampli per poder gestionar aquesta pèrdua.
Respecte al dubte sobre si és adequat o no que vagin al tanatori, el millor és preguntar directament a l’infant si volen anar, explicant què és el que es trobaran i també que estaran acompanyats en tot moment. El mateix aplica a si volen entrar a veure el difunt: cal preguntar, i en cas que la resposta sigui afirmativa, explicar amb quina situació es trobarà i que estarà acompanyat. Preferiblement, caldrà buscar moments de poca afluència de visitants per tal de poder prestar-li tota l’atenció que necessiti.
En cas que la mort es produeixi en període escolar, és molt recomanable posar-se en contacte amb el tutor/a per tal que pugui fer un acompanyament des de l’aula, així com observar possibles reaccions en l’infant que siguin preocupants.
En definitiva, acompanyar a un infant a transitar el dol per la mort d’un ésser estimat és un acte educatiu en tota regla. Li estem ensenyant a integrar la mort com a part del cicle de la vida, i que les manifestacions de les emocions són permeses, benvingudes i acompanyades d’afecte i comprensió, sent aquest un dels molts “regals intangibles” que podem fer als nostres fills en el decurs de la seva infantesa.
Un article de:
Irene de Luis Suárez
Psicòloga, terapeuta familiar i tècnica del Programa Komtü.
