Recordo que, quan jo anava a EGB, per allà els 80, hi havia un noi a la classe, l’Eugeni, a qui sense cap mena de dubte avui en dia diríem que li feien bullying. Mai cap mestre ens va dir gran cosa sobre el que passava (i us asseguro que van passar coses que només pensar-les se’m posen els pèls de punta). Ja se sap, deien, són cosa de nens.

Uns anys abans, la mestra, intentava que ens fessin més amb la Margarita… i no sé la resta, però a mi la Margarita em costava molt perquè parlava tan fluixet que no la sentia. I quan més em deien d’estar amb ella, menys hi sabia estar…

Més endavant, ja a COU, vaig compartir grup amb la Marta, al costat de qui ningú volia seure perquè, fa fins i tot cosa dir-ho, feia molta pudor…

És cert que als anys 80 les coses eren força diferents, però hi ha coses que no canvien. Aleshores, igual que ara, la situació de l’Eugeni no era “cosa de nens”. La seguretat de la Margarita no depenia de forçar el seu joc amb les companyes ni la integració de la Marta al nou grup era tan senzilla com aconseguir que algú s’assegués al seu costat.

Els mestres d’aleshores haurien pogut fer moltes dinàmiques per treballar la cohesió de grup i dic, sense por a equivocar-me, que no haurien triomfat massa.

Per què?

Doncs perquè el problema de l’Eugeni ni era de cohesió ni era un problema tan sols de l’Eugeni. La causa de la inseguretat de la Margarita no estava en el grup sinó en una malaltia degenerativa que patia. I la integració de la Marta potser hauria estat diferent si s’hagués pogut acompanyar a la seva família.

Podem, si vols, canviar els noms dels protagonistes i el símptoma: “Aquest grup no és un grup, està ple de grupets!”, “La Maria té un lideratge que no sempre és positiu”, “els de 5è B sempre s’estan burxant”… i així podríem seguir, però per més llarga que féssim la llista encara podríem dir el mateix que amb l’Eugeni, la Margarita i la Marta: el problema no se soluciona amb una dinàmica de cohesió és a dir, el problema no se soluciona tractant el símptoma sinó acostant-nos a la causa que l’ha originat.

Som-hi doncs! Què fem amb aquests casos que ens venen al cap? Com saber si una dinàmica de cohesió és el més adient o, al contrari, necessitem una altra cosa? Doncs aplicant una eina senzilla i que tots tenim a l’abast: l’observació.

Com són les relacions d’aquest infant (a l’aula, al pati, a casa, a les extraescolars)? Més enllà de les seves actituds/comportament, quines expressions emocionals podem observar? Com es veu a si mateix? S’estima? Es valora? Hem parlat amb la família? Quina informació tenen els anteriors mestres? Porta alguna etiqueta aquest alumne?…

Plantegem-ho com un joc

Fem-nos moltes preguntes i obrim moltes hipòtesis, com si fóssim detectius. I en acabar preguntem-nos: què és el que necessita? Com el puc acompanyar jo, com a mestra? Com el pot acompanyar l’escola? Quines habilitats necessitem activar?…

I amb tot això establim un pla d’acció amb uns objectius pedagògics i una temporalització, impliquem a la resta de professionals que entren a l’aula, als monitors, a la família. Anem tots a una, unim-nos per donar suport a l’infant o al grup.

Potser realment una dinàmica de cohesió és el que més s’adiu, però potser hi ha casos en què, abans d’arribar-hi, haurem de passar per altres llocs. En aquest cas necessitarem més temps, però haurà valgut la pena.

Un article de:

Anna Rallo.

Psicopedagoga. Tècnica del Programa Komtü.